Ser com tothom no és una virtut, és una mancança. Antònia Vicens.
Col·lecció de primavera II
Avui, la Sílvia, la flamant cap de psiquiatria de la Vall d’Hebron i doctorada en trastorns psicodepressius en adolescents (i post) (i pre) (i un màster en depressions de la tercera edat), tenia ganes d’arribar a casa, i mentre preparava les coses per l’endemà i es desvestia, sentia de lluny la remor de les terrasses, i ara, amb la primavera a sobre, inclús sentia dringar els vasos i les riallades per tot el saló. A la Sílvia no li agradava la vida que tenia. Diners, sí. Salut, sí. Però no tot es podia sustentar per una comoditat una mica avorrideta i sovint, massa solitària. Des que es va separar del Sergi i superar la catàstrofe més comuna de la humanitat -els divorcis, les infidelitats- no treia el nas pel carrer i la Sílvia notava com s’inclinava a la banda de l’avorriment prematur. Només en té 28.
La Sílvia es va entaforar uns texans després de la dutxa i va sortir al carrer amb tota la cabellera mullada, eròticament explosiva i amb la seguretat a mitges. Des de fora, la Sílvia semblava ingovernable, amb una intensitat obsessiva però per dins se sentia endiumenjada i havia de forçar els andamis per fer veure que.
I ara la sorollada la sentia de més a prop, aquelles taules, aquelles persones en plena felicitat compartida, aquella coseta que sempre la veia pròxima, però mai podia tocar-la, gaudir-la.
Tants anys d’estudiar i treballar, guàrdies i tantes investigacions, van acarnissar-se amb la relació d’en Sergi i de jubilar els plans d’oci i d’una vida en comú. I ara què? Sílvia, estàs molt sola (o se’n sentia).
Va asseure’s en una taula d’aquella enorme terrassa, amb el vent reescalfat i xafogós i un llibre entre les mans -novetat comercial de torn ara que ve Sant Jordi- i llegia sense entendre l’argument i desconcentrada.
De cop va notar com la cadira buida del seu davant es movia, i amb un segon la tenia asseguda mirant-la amb els ulls preciosos i expectants. Quants anys havien passat de l’última vegada? Tresa, quant de temps i com estàs.
Van xerrar hores, es va fer tard i van canviar de local. Van estirar la nit posant-se al dia, de les relacions, de la feina, de la gent estranyota que corria per la vida, en general, i l’avorridíssima videta social i egomaníaca que se sustentava a base de quintets i vermuts. Estaven d’acord amb tot.
La Tresa i la Sílvia, les dues amigues que van arribar al portal a les sis del matí, acompanyant-se, i la Tresa va dir-li que pugés, que així no seria ella la que hauria de tornar a casa sola.
La matinada va transcórrer entre el soroll de la cafetera de perfusió i un ambient papallonic. El matí es feia a base de grocs goludament ferms i van estirar-se al llit de la Tresa -metre noranta d’amplada-. La Sílvia va dir-li que la roba de llit feia molt bona olor (era com de gominola de maduixa i núvol de sucre) i van despullar-se. Sota els llençols, sense dir-se res, van apropar-se l’una amb l’altra buscant la companyia. La Tresa i la Sílvia es van envoltar amb les seves pells, els seus dits, que assenyalaven línies com qui busca una carretera secundària en un mapa de paper. El primer petó va ser per totes dues una novetat estranya, però el frec de les llengües va fer esclatar el desig i de cop el cor era d’una intensitat demolidora. Es buscaven racons que mai havien explorat en un cos femení, però esclatava de dins una curiositat i un plaer novador, i com més respiracions feia la Tresa més delit tenia la Sílvia de buscar trossos amagats i humitats dolces. La Tresa ja estava desbocada i alliberada i va agafar la Sílvia i salvatgement -amb l’oxímoron que precedeix la delicadesa del moment- va submergir la seva llegua en les cavitats més intimes de la Sílvia. I allò era com el sistema solar, que girava ple de llum, enmig d’un univers plagat de misteris i místicament infinits. Estaven unides per un galanteig tàntric, amb un plaer desmesurat, un poder íntim de les dues que no s’acabava, perquè quan finava, tornava a començar el zumzeig sexual encara més atrevit que abans, i llepant més intensament, amb les llengües de foc incendiant els plecs de les seves vulves, els llavis, fent petits rius de saliva pels músculs tensats i destensats alhora, petonejant com si fos l’últim alè de tots, mirant-se als ulls entretancats sabent que era tot d’una demesiat extremíssima, inacabable, una regalada de gust compartit i a joc, una partida estoica i alhora suavitzant -tot junt- i que no podien aguantar-se de la hilaritat i es premien els pits dolços i es masturbaven a ritme una amb l’altra fins a l’abraçada final, que va voler dir que s’havien compartit conjuntament fins aquella bonica victòria del plaer reactiu.
I ara la vida ja és per elles com una bengala, plena de llum i calenta com els seus cossos quan es troben.
Comentaris recents