Comissions en negre

L’esperança ens fa humans -Bauman-

Col·lecció de primavera I

Ara et veus derrotat Ernest, però potser te’n sortiràs. Has de confiar-hi en tot aquest personal mèdic que et vetlla, aquí dins, entubat, i sense coneixement. Ernest, tu que ja has viscut de puta mare, que t’has forrat, que tens bitllets estalviats, que t’has gastat fortunes en apostar absurdament amb coses anecdòtiques, ara t’espantes per si potser sobrevius o no. És normal, Ernest. Tots hem estat vulnerables davant la incertesa menys tu, Ernest, que sempre anaves amb la bragueta per davant. I d’això teu d’ara en diuen por. Aquesta que mai has conegut perquè no t’ho podies permetre -què diran, així no s’avança, la vida és així, aparta-.
Perquè el fracàs (i no ho has reconegut mai) també va ser acabar aquella carrera tecnològica que de poc et va servir i que vas acabar a la immobiliària del teu tiet (que tant havies criticat i ridiculitzat davant els teus amics) (el tiet que vas subornar amb explicar la seva infidelitat a canvi de ser soci majoritari amb dret a incentius) (els incentius que anunciaves als teus amics i pagaves copes i festa i prostitutes). Els teus antics amics -en diem entre guions- perquè cada dos per tres tenies els millors amics que d’aquí a dos mesos ja només seran coneguts. I sort en vas tenir de la immobiliària del tiet, Ernest, perquè guanyaves bé, comissions en negre, sobres, pasta per borinotejar i esnifar de tant en tant un parell de grams -poca cosa, et deies-.
Perquè eres una bèstia de la falsedat, una modernor pastosa enganxosa que no suportaves quan estaves serè. Per això les birres a glop, la cultureta del vi, el porret del divendres i la festassa de cada dissabte fins a acabar follant amb qualsevol adolescent en un descampat de matinada. Estàs en coma induït, Ernest, i aquests metges no saben pas que portes una vida que no vols, però si sobrevius, potser tornes al carrer amb l’ajuda d’alguna crossa malgrat estar viu.
I pensaràs que les gavatxades ja no tindran sentit, i potser aprendràs que les tardes poden fer olor d’olivarda i les matinades poden ser una cortina de color taronja en lloc d’una pista de discoteca minada de vomitats i condons. Ernest, ara tens por, i diries a tothom que et salvés, però t’has de salvar tu sol. Aprofita aquesta capacitat magnètica d’atraure -més enllà dels teus rínxols rossos goludament guapos- i deixa’t portar per la senzillesa. Que no tots són nepotismes, cleptocràcia, untets. Que no tot és anar pel món amb el cotxe de cinquanta mil euros fent el merda per Barcelona -barsalona, aixampla, barri de grasia- i no tot és pelatge de cadires de despatx empatxat d’amenaces i tancades de porta com si fossis l’actor d’una sèrie avorridota de Netflix.
Aquestes màquines et mantenen viu, Ernest, i has de confiar en ells, amb els que t’estan ajudant, amb els que fan que la supervivència s’allargui cada dia més, i que ja sabem que tu no ho faries això d’ajudar, és clar. I ara notes com el teu imperi es va destruint a poc a poc i vols calar foc en aquest hospital, i sortir corrents i trobar una nova vida -nova vida-.
Però aquesta lentitud gomosa de llit d’hospital, Ernest, t’ha de fer venir ganes de sortir al món i dir a la gent que es dediqui a viure i que les exhibicions de força son només per amagar les debilitats i les postures d’un mateix. Surt -si te’n surts- i digues a tothom que la primavera és la millor manera de tornar a viure.