Niu vermell

 La felicitat requereix que el futur sigui incert. 
Jorge Wagensberg

Relats d’hivern IX

La Beatriu es nota cansada i a més, fa dies que sent un doloret al pit que la porta a visitar-se amb el doctor Mark Glubber, cardiòleg reconegut internacional i amic íntim de tota la vida. La Beatriu roman a la sala d’espera del consultori del doctor, on comprova que el pas dels anys no han fet canviar en absolut els mobles, els objectes i inclús, la mateixa persiana que la Beatriu ja va observar fa anys, quan acompanyava al seu pare. Està sola a la cambra i escolta de lluny la remor del Doctor que surt de dins el consultori. El doctor Mark Glubber té la veu greu i sempre té paraules dolces.
La Beatriu es toca amb la mà el cor, a veure si la punxada minva amb la pressió i pensa que anar sola sense tenir a ningú, en aquests moments de sala d’espera, encara fa més gruix la fondària entre els batecs i la pell. Pensa també, en l’abisme de la vida, plena però solitària i ara, amb el patiment de, potser, haver d’enfrontar-se a les portes d’una malaltia sense ningú a qui poder-se sospedrar. La Beatriu també pensa en el Doctor Glubber, per si deu haver canviat gaire, com l’ha tractat el pas del temps, si encara notarà la fiblada de l’atracció i el líquid de l’amor que circula pel cos. Està nerviosa.
El Doctor Glubber és un veterà en tots els camps, també en el de les emocions. Quan treballes amb persones, al final descobreixes més diagnòstics pel camp magnètic de la sensibilitat que pels fonacoscopis. Després d’una primera conversa recordant al pare de la Beatriu, ella es deixa palpar la caixa toràcica, el pols amb els dits del Doctor Glubber que li prem lleument el canell, i l’ecografia l’agafa com un massatge que fa temps li és convenient.
Després d’un silenci calmós, el Doctor es disposa a donar-li una primera valoració mèdica.
<Beatriu, vostè es troba cansada perquè fa molts anys que camina sola pels abismes de la rutina solitària. Quant temps fa que no es deixa emportar per les aromes d’un altre cos? O inclús pel neguit bàsic d’una acceleració corporal? Tots necessitem tustar-nos les pells i tenir la convicció que viure és resistir, però serà l’amor qui ens farà resistir als dies. Cregui’m. Al seu cor no li passa res. Busqui una companyia delicada>, conclou.
La Beatriu se sent alleujada per la valoració del doctor. Sempre és millor un bonic flirteig entre dues persones amb la vida ja esbromada que un mal diagnòstic cardíac. I ella respon:
<Mark, vostè sempre, i ja ho sap, ha estat l’amor que mai he pogut tenir> i en Glubber, que ja ha perdut la condició de doctor de fa estona, treu ara dues copes de vi de sota l’escriptori de fusta vella i brinden per un nou futur i minimitzar els efectes de la vellesa amb alguna perspectiva que altra.
Aquesta nit, el cor de la Beatriu és un niu vermell com una magrana, i si dipositen tots els batecs d’un amor que, malgrat el temps, encara és ben roent.