Obligar-se a somiar és la màxima de les perversions. Cristina Garcia Molina. -Els irredempts-
Relats d’hivern II
Surts de casa amb la idea de fer una volta sota la lluna glaçada de gener. Els fanals son igual de tebis que abans, en la teva infantesa, i tot semblava tènue com ara. Sota els peus hi portes la seguretat nerviosa dels dies, de les cabòries infinites, del neguit. Per això necessites estirar les cames. Per fugir, potser.
Escoltes Nora Jones en bucle i mai no en tens prou, vols que les cançons sonin revingudament tota l’estona, i encara més estona fins a fondre’t les orelles. Observes la gent, que encara fan soroll de paper de regal, i estalvies temps a pensar que segurament, no calien tants dies de. Sents un avió i aixeques el cap, veient-te volant ara a un lloc indefinit. Només d’estar amb la maleta a punt i a prop de l’aeroport en tens prou. Els llums de l’avió et fan il·lusió als ulls i recordes amb delit el moment de volar, de guillar, de no ser aquí.
Mires els cotxes, la gent dins, les cues, el trànsit, els roncs dels motors, i l’avorriment absurd que omple una vegada i una altra les rutines populars. De reüll, i sense voler, mires si veus algú conegut, algú que. Sí, no ho vols fer, però ho fas.
Arribes per fi a la zona verda, a l’extraradi de l’asfalt, fa un fred descomunal, però els passos decidits escalfen el cos. Cos de llibertat, galtes vermelles, ulls humits. Tota l’esfera de l’univers és un plat esbojarrat d’espurnes de llumetes, i mai saps quin és el planeta que està més lluny malgrat que és el que brilla més. I ja has pujat fins on veus la ciutat ara groga, com petites abelles que es belluguen al mig del no-res. I rodola una gota de suor i ja no saps si és el cansament o el mateix pes de la sensibilitat que sempre et ronda.
A les fosques entreveus el romaní i el nas se t’omple de farigola, i baixant trepitges el blet blanc i la borraina. Ràpidament, s’accelera la pell, el cor bombeja i sota la foscor esmolada cau com mai la idea de viure sempre en la comoditat de la primavera i una caloreta dolça. Queden lluny les revetlles dels cossos joves alimentats per carícies atrafegades. I si tot canvies de nou, et preguntes, mentre no vols preguntar-te el perquè de tanta frenada moral.
Els carrers son llargues avingudes d’un territori fèrtil per adobar-hi esperances i projectes, i ho penses somrient quan veus aquella parella que es delecten una vegada i una altra entre l’embat de les carícies i els ulls ennuvolats d’amor, i els passes pel costat i desprenen perfum fresc de camp i rius transparents que corren exempts de pors.
Sota els núvols blancs neulits, fas una petita cursa per travessar el semàfor just de verd i notes el cruiximent dels músculs agafats, cansats a tots els anys que ara et fan memòria que tot s’acaba, també gambejar per la vida fent equilibris massa atrevits. Ja ets a la porta de casa.
Encens l’espelma com cada dia per supervivència etèria, i dormiràs fins demà somiant amb què passaria si no fos per.
Demà, tot caminant, li donaràs una volta.
Comentaris recents