Select Page

I jo he vingut d’estranquis, no ho diguessis a ningú,
Aquí al lloc d’aquesta terra que més em recorda a tu.

-Quimi Portet- La Rambla.

Tardorada VI

El poeta busca sota el calaix un petit record, un anhel per poder escriure alguna cosa. El poeta no troba res. Perquè el poeta ja ha escrit sobre totes les postes de sol que ha vist, totes les persones que han passat pels seus coixins del sofà i ha escrit sobre totes les commocions provocades per.
El poeta no troba una esma de llum per començar, cap escletxa per iniciar el que hauria de ser un poema o una prosa que sigui potent, de bellesa escrita que enlluerni, que faci plorar el lector, que li potencií el cos cap a una cosa semblant al plaer de la lectura.
El poeta s’ha quedat sec d’imaginació, d’enginy. La invenció no li és propícia ni tan sols quan imagina els colors de pells sedoses sobre platges solitàries, tardes de passeig a cavall pel poble, sortides amb barca a primera hora. El poeta no te ni un vers a l’esborrany. La ment i el full, en blanc.
Va obrir la cortina, va mirar l’exterior blau fred, fredorada de novembre, glacial com la seva inspiració, mà impertèrrita, sense expressió palpitant, horitzó blanquinós, ni a dins al calaix, ni a dins l’embat de les seves emocions.
El poeta agafa un jersei gris canós i s’embolica el cos atrotinat. Li puja del pit una aroma llunyana, però coneguda, de nits compartides i xampú còmplice (ara te’n poso jo, ara me’n poses tu). I el poeta li comença a cremar el racó de la lucidesa, li ve de cop una onada de lletres i versos que tragina amb delit, una sensació de força inacabable de teclejar, inundar, redoblar paraules tendres, intenses, emotives, molt penetrants i sap que, quan comença, no pot parar. No pot. I més versos, i més text mentre sonava ‘On and on‘ dels Smith & Burrows.
Una prosa fortíssimament armada de tempesta nostàlgica com una canonada de llàgrimes que necessita treure violentament desfogant-se mentre tot el cos li tremola recordant que un dia era tothora tan babèlic i abundant d’amor que lliscaven els poemes a velocitats interestel·lars sense saber que el que estava escrivint era una obra d’art tan immensa que va ser patrimoni de la humanitat.
I sense saber que l’amor no tornaria mai més, perquè sinó, perdria tota inspiració poètica.