Mullar-me els peus

Ando despacito pa’olvidarme que camino
Tus ojitos azabache iluminan mi destino
Llama por última vez a mi puerta, te lo pido
Las brujas de mi umbral besarán tu recorrido.
-Agua y mezcal- (Guitarricadelafuente)

Escrits de primavera que no et veus a venir (VII)

Que regar les plantes del jardí ja és un plaer tan fort que m’evadeixo amb cada riu d’aigua que cau avall per la rajola, bruta de terra i vida. I en l’atmosfera hi queda un preciós blau klein al nas per tot el dia: un elixir al doloret que tiba rere la closca de tant capejar. Que regar les flors un dia de calor al matí, just quan tot evoca platxèria, fa dolça l’autobiografia d’ara, plena de colors i pigments. I esfondrar la mà tocant l’arrel i la bella humitat d’allà on comença tot, estrènyer la terra i després apropar-la al nas per esnifar la totalitat del planeta. Un petit jardí per posar amb pausa el motor del cercle caparra del cloc-i-piu i poder-me mullar els peus per gelar pors i supersticions. Per parar i baixar i ara jeure i admirar la suavitat que en queda per arreu, i un trosset de jardí, per tenir un mirall de blancor dels crisantems, de petúnies, de gessamí o roses blanques amb margarides a tocar i unes poques hortènsies. Flor banca de cada dia i regar-les perquè no parin les pessigolles divertides quan badem en la intensitat de la tarda, admirant el petit racó floral, contemplant minut a minut el canvi de lluminositat mentre les hores cauen a l’eixida i en la més bonica pau. I en la nit, els quarts que cauen romancers sobre les plantes i el fullam, tot agafa una dimensió totalitària de plaer. Ja només és un món únic on la fina línia de la natura conviu amb l’escalfor desmesurada de la rutina. I em deixo integrar, enmig d’una calma platònica que només em dona satisfacció. I demà tornaré a regar les plantes del jardí, per mullar-me els peus de terra i vida i sentir-me que val la pena seguir.