LR
Li porto el cafè a la Sans. El cafè amb got de vidre gran amb la llet mig tèbia i l’espuma que sembla nata. Em pesa més aquest got que un sac de cafè. La Carme, que deixa les caixes pel mig i la verdura escampada per terra, noto el meu peu com s’encalla, com queda atrapat, sense sortida. El cos va cap endavant amb el got ple de la llet mig tèbia i el meu peu dividit entre el terra i l’aire i em dic, Lola com el got caigui sobre el telèfon es muntarà un bon sidral. En fragments de segons, veig la cara de la verdulera, atemorida, aterrida per si el got va a parar per sobre el cel·lular. I sí, es clar: tot el fluid ha inundat l’aparell. La cosa no ha acabat bé. Han hagut de venir els serveis d’emergència a recuperar la Sans, desmaiada del disgust, una reanimació que ha costat i que m’he sentit molt culpable, tot i estar a terra adolorida de l’impacte i de la torçada de peu. Només el noi de la parada del davant m’ha preguntat com estava i s’ha preocupat d’aixecar-me i treure ferro al disgust de la Carme. M’ha ofert unes croquetes i uns talls de carn vegana.
I quan la Sans a recuperat el sentit, només plorava la molt bleda, que ara què faré sense telèfon, que mira que m’has fet. Enmig del guirigall, ha aparegut la Guillau, fent un escàndol que allà no treballava ningú i que a veure si hi havia algú que la pogués despatxar. Una veu ha cridat que li tiressin un got de llet mig tèbia a sobre aquella dona.
TB
Aprofito tot l’enrenou de la Lola Riba del bar per apropar-me al carro del Termens. Sempre que puc li foto enlaire alguna roda, perquè li caigui tot per terra o perquè quan entri dins el muntacàrregues, s’ancasti ell i caixes. El Ramon, que té unes carxofes més resseques que la pell d’un rinoceront, tot el dia amb el carretó xiulant. No puc amb el seu so estràbic, odiós, que es posa per dins el timpà fins que t’exploten els pensaments. Aquell xiulet és la trencadissa de la pau, el so del disgust, el bram rovellat que em torna esburbat. Em fa oblidar que em dic Teodor. Un estrepit de grisor m’ofusca el cervell.
La millor manera perquè no xiuli, és fotent-li enlaire les rodetes del carro i que passi més temps capficat en arreglar-ho que xiulant. El Ramon, que mai ha sabut que soc jo, un dia va entrar al muntacàrregues amb el carro damnificat i amb l’embat va empènyer al Quimet que apuntava amb un ganivet al Horjuel el carnisser. Aquell afer va acabar amb el vell amb cadira de rodes i un merder colosal. Aprofito ara que hi ha un bon escàndol amb el got de cafè amb llet, per posar pega dura a la roda dreta. Pujo la mirada a l’esquerra i em trobo la mirada de la Guillau sobre meu i amb riure maliciós i còmplice em diu amb aquella veu aguda de nas si li puc posar el llegum cuit en dues bosses per separat.
Comentaris recents