El regal és la vida així de junts, com si fos una obra d’art. Maria Cliement (Sempre)
Escrits d’hivern que no et veus a venir (IV)
Aquest hivern prim i glaçat, de trencadissa gruixuda i mans encarcarades, té coses bones, com el cafè que cada dia sense pressa em calenta la pell freda de l’ensurt (matinada).
Mirant la finestra gran de la cuina, els terrats buits i negres, cap llum de taula encès i les persianes baixades: contrasta amb la bellesa latent del pes de la fosca enganxada a l’asfalt i algun vianant que arrossega les carns carrer avall. L’univers impassible, potent i fora vida. La vida la tinc jo al davant mentre espetega el primer groc d’albada, i avui em passa que barrejo la tenebra i el primer núvol brillós enmig d’aquest cafè que s’acaba. M’arreplego dins la dutxa calenta, divagant entre nit i matí rovellat de letargia i tiba la pell que vol arrossegar-me de nou al llit de la tendresa i tapar-me amb l’edredó fins dalt com aquell que vol que passi tot per sempre i per sobre sense notar res. Ni tan sols el fred.
Però hi vaig i faig grossos els carrers, i el sol ja fa secs els dubtes i les partícules de respecte i ofegor, i es dilueixen quan al migdia no sembla pas un hivern prim i glaçat, de trencadissa gruixuda i mans encarcarades.
He escrit uns versos per l’ocasió
Escric en poemaris coses serenes/llegides ja son dures i tossudes/escampo tinta tota la que puc a tots els papers que hi ha blanc/llegides ja son paraules fosques i càustiques/perdo els papers que escric vida i la vida que s’extravia fàcil/si no fos pels versos no seria sostenible/jo.
Comentaris recents