Un no sé què quan camines, i aquest posat mig despenjat dels qui enxarxen estels, un tarannà que no estimen, però aquesta llum dels teus ulls, omple de fars l’horitzó. -Lluís Llach- (Jocs).

Escrits d’hivern que no et veus a venir (III)

S’arramben les copes i dringuen, i els ulls s’apropen fins a veure el que penses. Ja tot és festa dins teu i la pell no és més que la mínima expressió en forma de seda que vola. Ara inclús podries fugir balcó enllà i fer ganyotes als núvols color poma fresca; ets imparable. Els detalls de l’amor se situen aproximadament a fer tot allò que un te en gana i ho fa, sense cap vinculació amb l’esforç, valent i amb una certa força d’enganduliment. 
Això és l’amor: rematar la vida per tots els costats amb un ritme ininterromput, sense factures ni fractures, a cost zero. L’amor és arrambar les copes i veure fins i tot la pell dels somnis, el so que fa el secret als llavis, la revolta que bat sota pulmons i sentir com peta cada batec del tot insubmís, una muixeranga eterna en aquest precís instant.
I les copes arrambades a punt de tocar, perquè només puc tocar pell, només em permeto invertir en tacte, reformar les formes precioses d’aquest cos i ànima, competir amb l’univers i mal compartir amb la bellesa, trucar el temps perquè passi més lent. Patrimoni de tota humanitat exhaurida.
Estem a frec de totes les estones de glòria, hi som i ara ja ens cal saber on ens coronem, nimbats a la bogeria final. Però l’amor mai s’amotina, i el final és lluny mentre els embats de les carns son festa de mai descans. Un no sé què que es posa dins el cap, dins els dominis excelsos de la felicitat, a tota la xacota que fa el cervell quan et miro, a tot el fur intern que explota quan l’amor s’arramba i les copes dringuen i els ulls s’apropen fins al petó final.