Aquella cançó que encara cantes

Tens els ulls plens de paraules, la vida estesa al davant, aparador de joguines, cançons fàcils de cantar. -Ramon Muntaner-

Escrits d’hivern que no et veus a venir (II)

Coses que he vist aquest 2021

Uns idiotes rient de la por dels altres. Uns idiotes demanant vacunes a l’UCI. Uns idiotes que no sabien que eren idiotes. He vist bellesa als rius plens de verd i pau sota cel blau Palamós, sense idiotes.
He vist trencar la primera nota d’un piano a les orelles i esberlar-se les parets de la tendresa. Tendrament intens, he vist desfer-se dos amants a petons de veritat, i he vist dues ànimes fer-se foc. Feien música amb el cos a cos. He vist algú que no estava sol malgrat totes les distancies. 
He vist com aquest any que s’acaba no castiga, no és dèbil de pors i de les menudes coses absurdes.
He vist com començava un dia qualsevol amb aquella cançó que ara encara cantes sota el nas tota l’estona, entre la felicitat de pensar-hi i ser-hi. He vist que podria ser la piga de la teva esquena i que jo era un meravellós esclau de veure’t cada dia nua i a cada moment i així poder tocar la glòria els dilluns, també.
He vist com trencava la primera nota de piano i com les ferides es tancaven, com és curaven, com feien pessigolles als crits d’ajuda i a les esgarrapades al valiment de les decepcions. He vist un altre any. Sense dir-nos res, ens hem vist al Sant Jordi, bona nit Barcelona. 

I he vist allò de deixar la porta mig oberta, no pas perquè hi entri aquest any absurd i de falsos comiats, sinó per deixar passar el març, o l’abril que ve, benvinguts passeu, passeu. La porta mig oberta i un bri d’amansiment, d’amabilitat: no la busqueu, no en queda. L’han robat.

I he vist que les tardes son derives de claror, sales d’espera plenes i sense ventilar, aquesta fredor que no és mental, és del cor que presenta fatiga. Fatiga: estat de cansament general a conseqüència d’una activitat molt intensa o prolongada, sigui física o intel·lectual. Seria això últim, que soc incurable, insubmís. Terrible.

Valdrem la pena aquest any nou, 

Deixarem sortir abans d’entrar perquè marxi aquest any. I el millor que he vist: el vapor del salat horitzó i un pi que aguantava la tramuntana. Poc inèdit, però la sensibilitat va buscada i millor compartida i besar-la i solaçar-la i explicar-la tal com. 
He vist mossegar el vermell d’unes galtes excitades, poc innocents i cremades de ganes. Cada dia dèiem que demà sí, i he vist que mai més. Era l’amor el que vaig veure.

He vist que som els mateixos que l’any passat.