M’inquieta necessitar, perquè quan necessito, m’aferro, i quan m’aferro, perdo. –Sonia Moll- (Estratègies)
M’he (auto) convalidat en expert de trepitjar les fulles humides, d’arreplegar l’olor del matí que comença, de veure tonalitats ocres per arreu i m’he (auto) convalidat de no voler saber res del fred a base de capes tèrmiques i valones.
I el vent de ponent que s’alimenta d’aquesta cara trista, buida i que cal omplir. Sí, és tristesa i por.
El cel ras i l’olor de llenya i les ganes de cremar fulla seca i merma i amors a mitges i que inflami aquesta cosa d’anar fraccionats.
La tardor és la capacitat de viure fort, estar calent arreu i buscar l’aixopluc de les humitats que no ens agraden. D’incendiar les pells i escampar la boira, que malgrat que sigui densa, cal caminar. Cerco matèria pel bosc i m’encallo en la bonicor. Sí. Perquè hi ha tanta tonalitat a la vida que la síntesi és la bellesa. M’entopeixo en saber i cubicar i cercar i segurament trobar una llanterna per fer-la una nit clara: només una albada i tranquil·la.
Una llanterna que és capaç de fer la nit poc freda i m’he (auto) convidat en fer-la llarga i fugir gresca enllà.
Comentaris recents