Torbonada d’estiu

No tenia por de l’aigua, sinó de tu, era la teva por que em feia por. Joan Margarit -Piscina-.

Escrits d’estiu IV

De quin color és el mar, va dir. I avui que el setembre ha entrat al somni dolç de l’estiu, el mar s’ha posat marí, com una clòtxina. Ben fosc, quasi negre, dolorós, amb l’horitzó carabrú. 
Quan el temps gira fred a la canícula, sembla una pausa d’extrems sense pensar que demà, segurament, s’enfilarà el sol a foc sobre les pells vermelles. Tempestes d’estiu, de color gruixut, com les onades que s’inflen de musc durant la nit, perdent navegació i el rumb cap a l’arena. Piquen les frontisses i la tramuntana galotxa com si fos una lluita entre l’esfera i l’escuma. 
De quin color és el mar, va dir. I jo ingènuament vaig dir que era blau. 
I l’estiu porta torbonades que estampen el mar de grana i el cel de coccínia, l’aire fa olor de primers dies a l’aula i abrigar-se amb rabequeta sap greu. De quin color és el mar, va dir. I si fos ara, li diria que el mar té color i ànima, llenguatge i també té còrpora. Té el ritme que guimba per gaudir-lo i admirar-lo i obeir la masurca que el fa tronar. 
No hi caben tants colors quan pregunten de quin color és mar. Ni tanta vida. 
Després em va preguntar de quin color era l’amor.