Matèries

A vegades ens curem de trobar a faltar una persona, malgrat que ens costi, tot i que ens hagi fet més mal que bé. (Stefanie Kremser) -Triangle de marees-

Relats d’estiu III

Confesso que a l’escola em desconnectava. La meva ment capritxosa de voltar i girar em feia viatjar i marxar lluny de la soporífera classe de mates, per dir-ne alguna. 
Aquell cau tremendament estèril d’emoció sense cap motivació extra, feia que fos fàcil transportar-me, pati enllà, i caure en terres que ara, mira per on, em son llocs comuns. 
Existia allà dins, el món de fora? Què feien les platges mentre jo era allà, apuntant algun tema de segle XVI que ara mateix no recordo? I jo imaginava i voltava pels bancals frondosos i fèrtils i les muntanyes plenes d’oxigen, i tramava com volaven les aus i quants peixos hi podien haver dins el mar. També m’obsessionava com estaven els llocs on havíem estat de vacances l’estiu abans, si existien o marxaven del mapa. Com eren ara els llocs on vivíem durant aquells dies de diversió total i em venia sempre la frustració de només poder-hi anar de vacances. 
Matèria i més apunts i professors desganats que explicaven allò que calia saber per vomitar-ho en un examen i la vida que corria vertical, amb els espetecs de llum a la tarda, tots els boscos per descobrir un migdia, tocar un animal i comprendre la natura, nedar a mar obert i observar les roques i olorar el iode que fa el litoral. Sortir d’allà i córrer a buscar el món i perdre’s i plorar i tornar a sortir perquè la vida era allà fora. Sentir el soroll que fan els pins en plena tramuntana i aprendre que les garotes no es toquen amb els dits perquè fan molt mal. O apuntar a la pissarra la sortida del sol i anar-hi al cap d’uns dies per veure com allarga, com creix el dia i com s’apaga rere tots aquells cels que dins la classe, es veien rúfols. 
Sort que quan obríem la porta de casa els avis, l’olor de la terra mullada i el cel reblit d’estrelles ens omplien d’una llibertat extremosa.