“…tan estrany i tan bonic, entre el miracle i el desastre és on vivim. Cel de llums per fer-te feliç, brilla la nit i ho fa per tu, perquè ets aquí… Segur que sí” -Oques grasses-
Cerco la calma i just ara tenim un juliol confús. Sovint ens pensem que el caos va amb nosaltres, però potser som nosaltres que anem cap al malendreç i la torbonada.
Pujo al Pedró de Tobau i m’enfonso a la fondalada del verd gruixut i l’aigua corrent avall. Els peus calents de la terra com foc i al cel la vella història que cada tarda plou. Tempestes que cauen i després el vent que neteja, pur i sincer. I el xiscle de xitxarres, com una melodia que ve de lluny, d’abans, d’aquells anys on els estius eren una ploma blava que feia pessigolles a l’esquena. I ara la pols a les cames i el picar de les pedres enmig del camí com el millor brunzit del món: com un silenci capaç de totes les coses bones.
Arribar a dalt per veure com la posta de sol macadura ens revifa el sentit, la pell, el cos i ens flota els batecs, un rere l’altre. No patiu per un nou confinament: a tots els terrats hi ha una hora foscant que empeny endavant, inclús la vida. I al ras si està bé, entre fresca i albada i us ho dic jo, que escric sovint entre hores.
I cercant la calma he trobat unes lletres enmig del camí i les he posat una rere l’altra, just com m’ha dit l’ànima, aquesta puixança plena i sincera que farà més bonic aquest juliol.
Comentaris recents