I les Medes ens guareixen del fons marí

I que ens hem tornat bojos i que bonic és viure tota la festassa de la primavera, amb els núvols blancs i densos i els castells trastocats que arriben molt cel amunt i portaran pluja, segur. Ens hem tornat bojos quan ens hem mirat als ulls i sabem que no, però potser serà que sí i aquell riure. I ara, amb la bogeria de la tendresa i una mica més de dubtes, el ball foll de la nit ens ha fet pernoctar fins a la primera llum.
I t’anava a dir que viure la primera primavera després de totes les altres, el possible estiu abans que tots els que vindran, i aquestes bogeries que vaig escrivint aquí, ja veus. 
Em vaig preparant per quan tot sigui cendra i arribi la bogeria de l’hivern gris i gruixut, també.
I que ens hem tornat bojos, banyant-nos al mar mentre parlem fluix i les Medes ens guareixen del fons marí i de la lluna dèbil d’avui. Arribarem a la sorra extenuats, respirant-nos i xuclant nit. Quina bogeria això de mirar el cel tota l’estona. Tota l’estona. 
I quan el perdó combina amb el petó, o a l’inrevés, i ja per sempre el moment serà nostre, com aquella onada que ens mulla i ens tapa i és de bojos no repetir-ho. És de bojos no tornar-hi ara, allà, enmig del rés més que la nuesa d’aquest amor pur que ens ha embogit del tot. 

N’he escrit uns versos.

Aquest abraçar-nos enllà de la pell/no fuig el desig que torna sempre/ningú ho sap però en fem la nostra pròpia sal que en surt del teu cabell mullat/despleguem el cor i cridem dins els nostres temples i secrets/s’està bé allà dins del refugi de la tendresa/surt el sol i sabem que ens ha faltat despertar amb el deliri/aquell que ens ha portat fins aquí/aquest abraçar-nos només arribar/trastocats d’amor boig.