Aquesta tarda era un regal quan el vespre s’acabava al cel. Aquestes petites coses són per renéixer i tornar a viure, si no, ja m’explicaràs el per què d’aquesta bellesa. S’aprimen els núvols i tot el blau marí cau a banda i banda al balcó de casa. Les quatre parets i la llibertat d’obrir finestres imprevistes em fa endollar la tendresa: la reincidència en tornar a escoltar el meu cos perdut en l’oblit i el perdó agafant tots els racons de la culpa i l’agulla que punxa només la puta soledat.
Que bonica aquesta escena de colors alterats i llum a les terrasses del costat. Xiuxiuegen ampolles de vidre i espeteguen els riures del veïnat i això promet nit llarga d’amants amb il·lusió infinita. Com una fera al temporal que en diem hivern i es va domesticant i l’acaricio com una tristesa que cal deixar marxar lentament.
I ara que la tarda és bonica i extensa i sona Sweet Child O Mine de Vigo Mortensen, no soc gens garrepa en aturar pulsacions i agafar els glops que peten dins el cau de la nit. I em servirà per demà quan em llevi a trossos i necessitaré (segurament) tota aquesta bellesa socarrimada a la pell per estar dempeus i viu.
Tornaré cada tarda per aprendre els miracles de la primavera i oblidar els racons d’hivern que encara ronden per casa i fa temps que no vull tanta manta de sofà i cor petit.
He escrit uns versos per l’ocasió
Mastego el blanc de la lluna/acostumo les pupil·les al somni/no cauen parets mestres de les estrelles/però tot s’ensorra i busco aquells planetes que ens feien joc/eren els racons de la teva esquena/acaparaven sol i ombra i racons de platja a tota hora/encara avui dubtes si obrir o no el xiringuito de tots els estius del món/i la lluna ho demana per mastegar-nos a petons.
Un plaer llegir aquests versos!
Gràcies Rafel!!!