Un cor de primavera

Del cor en surten tots els camins que van fins a la mort. I l’amor. Del cor que peta dins també en surt aquell fred que ho glaça tot, digues-li por, digues-li tristesa . Del cor se’n fabriquen les bombolles dels sentiments que pugen coll amunt, fins a fer besar llàgrimes, aquí digues-li angoixa. 
Son bombolles petites, vermelles, que tenen gust de maduixa i mora o cendra i pols gruixuda i que pot fer bola. Del cor en surt el fos a negre, buit del desamor i del desenllaç final. El cor necessita carícies, passió i cap llei en vigor. Perquè el cor vol bategar amb la benzina de la pell, conservar la distància mínima, sense renunciar a res. Que corri la sang vermella dins les venes, que faci pessigolles a les pigues i veure com la vida avança gràcies a cubicar vivències i secrets. 
El cor aguanta la distància, però no pot entomar els embats de la tristesa i encara menys de la foscor i la soledat. El cor vol vida. Vol saber-se sincronitzat amb pulsacions alienes, es carrega amb el tacte del cos sota els llençols que mai ens tapen del tot. El cor cerca els temporals de gregal i l’olor dels ametllers florits: tot alhora.
El cor vol riures, que espetegui la millor notícia del món, que cada pulsació s’escolti a l’exterior. Que peti dins els pulmons i sentir-nos lliures i plens de llum. Que flueixi dins aquests ulls espentats.
El millor és que la primavera arriba per fer cubicar aquest cor que està ferit i a punt de fer pum.