Curar-nos

I curar-nos a petons i foc de pell necessitada. I cuidar-nos amb l’abraçada total i que ja fa massa que no tenim. No ens tenim i emmalaltim. I curar-nos mentre escrivim els records viscuts i fer postals i ja les rebrem a l’illa l’estiu que ve. 
I cuidar-nos cada matinada, cada vespre, cada posta, cada onada, cada nit
No ens trobem fa dies i la tristesa fa núvol i bola al coll. I curar-nos amb emoció entre saliva de positiu i negatiu i fer-nos llum cos avall. I cuidar-nos a la cova de la tendresa i la seguretat que demà al vespre encara hi serem, fent-nos companyia i quan tot faci pujada i sigui un dilluns qualsevol. Curem-nos encara que tingui pinta de fer-nos mal, encara que encetem les ferides de cors oberts sense saber tapar: què hem de saber de cors tristos?
I curar-nos a festes dolces quan ja tothom hagi marxat, que son les millors. I tornar a sobre l’escenari quan el teatre és buit i deixar d’actuar per fi i ara ja sí, estimar-nos i cuidar-nos i curar-nos fins al final.
I fer-nos el mort quan ens hàgim de demanar perdó, quan tot estigui trencat i cuidar-nos i curar-nos amb salut. 
Marxar lentament, de puntetes, amb la porta mig oberta i no dir res i mirar els petons que vam fer-nos a foc de pell necessitada per cuidar-nos i curar-nos.