El tercer conte d’estiu

Ella posa el sostenidor blanc sobre el penja robes i ell mira l’espectacle de la bellesa feta dona. Els dos amants tenen el temps il·limitat, només a l’estiu, per a tenir-se i posseir-se. Ella, des del balcó que dona al blau marí, se sap observada i ell, va estudiant cada moviment per retenir-lo dins la mirada, dins la memòria, dins seu. Ella nota, ara mateix, com ell s’apropa lentament per l’esquena nua i ell ja s’integra amb el cos i el paisatge infinit i de la nit que sembla llarga però que passarà volant. 
Ella es deixa fer mentre ell es deixa dir. Ella gira dolça i davant ja té els llavis d’ell, que volen, desitgen, necessiten l’oxigen, el petó que ressuscita aquell foc de revetlla i festa, i es consumeixen en un sexe bonic, que al final, és la festa de les pells que es troben i celebren el plaer d’haver-se conegut. 
Ella és bonica, intensa i potent. Ell és el color, el vertigen i l’embolic de les dues coses alhora. Tots dos formen els millors desitjos i col·lapsen cada hora de frases boniques, carícies que van i venen, riures que queden en un racó, per a rescatar-los en plena onada de fred d’aquí a uns mesos. Ella obre la finestra i entra un glop d’aire fresc, fent que la seva pell bronzejada es posi de punta i ell, amb el cop d’aire divertit, respira la bogeria de la seva amant, de la musa daliniana, de la dona d’estiu que comparteix aquestes nits. Mai de tempesta i visiblitat total, sempre.
L’amor corre cada nit al cor d’ella i les mans d’ell i a l’inrevés: vola, de vers a poesia, a la tauleta de nit i et toca a tu; que si no, els gelats es desfan mentre miren el cel preciós ple de llàgrimes de llum. L’amor va ràpid com aquest estiu i amb les presses, ni ella ni ell, mai perden detall de la passió, de saber-se i fer una festa cada dia. Es troben a cada racó de la pell suada i allà, hi dipositen els desitjos: ella i ell coincideixen en trobar-se de nou l’estiu que ve. 
Ella, la lluna i ell, el mar, construeixen plegats el millor amor real: el de no poder tenir-se per sempre.