Conte de confinament (amb les vostres paraules V)

La Salut es posa al llit després d'aplaudir a les vuit, dutxar-se, sopar una mica i llegir. La Salut té una vida sense estralls, sense moments que li brilli l'alegria als ulls. Tantes hores a la Mútua de Terrassa, treballant fins l'esgotament, no li deixa ganes per a res més. La Salut, quan va a la feina amb bici i sense la mascareta, per notar la llibertat de l'aire i l'univers a les galtes,  pensa en tot allò que faria en una altra vida: sense treballar, ni aplaudir, ni viure aquesta situació que fan bullir els sentiments. Pensa sense por, que podria ser en un racó de l'Amazònia, en un refugi de muntanya, petit però suficient per a ella, feinejant pels turistes anant d'excursió perduts i ajudar-los a orientar-se. Ho pensa tan endins de camí a la feina, que ja veu una taula parada, amb una llar de foc, veient algun ocell volar tranquil com un esquitx a trenc d'alba, mentre el refugi fa olor a xocolata desfeta i veu algun follet del bosc aplaudint a la Salut quan se'n va a dormir. La realitat és una altra: la Salut resa i diu amén per desafiar a la superstició i l'únic que vol la Salut és arribar a la Mútua de Terrassa i posar-se la mascareta, els vestits especials, a la planta dels avis que estan pitjor i, en algun cas, acaricien l'ocàs i ajudar-los. Deu hores seguides plenes d'incertesa, arribar a casa abans dels aplaudiments a les vuit, la dutxa, sopar una mica d'arròs bullit amb alguna xurruca per picar i potser llegir. L'endemà, anar a la feina amb la bici i de nou pensar en les fulles de l'Amazònia, el refugi, l'ocell que vola en calma, el sostre de l'eternitat, i començar la realitat a la feina a la Mútua de Terrassa. Un dia, quan es va despertar per aquella por de no adormir-se, va anar al menjador i entrava un feix de llum entre la persiana: Estava tot una mica canviat i s'escoltava un fort vent com si es tractés d'una tramuntana universal. Ara, estava enmig del planeta i tot feia olor a vacances, amb un verd salvatge que era fascinador. L'únic soroll empipador era el d'un espiadimonis i el cantar de les gallines de fons, que alhora relaxava i li donava la confiança del territori verge. El cel era de color maduixa trencat pel miolar d'un gat solitari, i va pensar que l'hospital era un somni i allò era veritablement la vida merescuda, plena de boniques emocions. Va sortir a la terrassa i va respirar l'abril i el va notar dins el nas. La Salut, acabada de llevar, va sortir al balcó i tot era una selva, va veure girafes, va escoltar l'espetec de la sorra entre els dits, i ja no tenia el calendari penjat al lloc de sempre. Ni temps, ni espai, ni cap rutina. La dona va preparar uns cocos que li van caure del cel, que ara era d'un blanc i blau arlequinat i sentia el cant d'algun buda etern de molt lluny, on l'horitzó era net, el vent feia una abraçada a l'ànima, i la dona que treballava de valent a la Mútua de Terrassa, de cop, se sentia com la galàxia Andròmeda; relaxada plena de poder, com un egipci. Ni aquells penellons de les mans pel fred per culpa de la bici, ni la fatiga rutinària de posar-se la mascareta, ni el violí assassí com a despertador. La dona va llevar-se un dia i es va trobar al mig de la selva com per art de màgia. Mirava a la seva habitació i no reconeixia la rutina, ni aplaudir a les vuit.
La dona es desperta, sobtada, a la seva taula de treball d'infermeria. Davant hi té un pastis d'aniversari: avui fa anys, i creu que és a la selva. I realment hi és.