Fugir lentament

Tots hem contemplat l'opció d'anar tirant i desaparèixer lentament, mentre sona la cançó i deixar-ho aquí. A l'abraçada que ens quedem integrats i separar-nos lentament: i fugir. Fugir mentre prenem l'últim xarrup de cafè, mentre fem el primer glop de cervesa i dir que vagi bé. Fugir amb el cotxe direcció al timbal del capvespre. Lentament apartar-se de la rutina, veure-ho de lluny i copsar com tot es fa petit. Fugir un matí de diumenge, comptar totes les platges que encara no hem visitat i anar-hi. Fugir d'aquí, ara i quan no estem bé. Fugir amb nosaltres sols amb els llibres, amb les quatre coses que portem posades. Fugir i aparcar-nos uns dies. Fugir i fer-nos companyia. Fugir i mirar la perspectiva del que no volem: però això volem fugir, potser. A vegades marxar és molt difícil i voler-ho és massa persistent. Goma d'esborrar a les butxaques i desaparèixer. Tapar-nos amb les fulles d'una palmera i camuflar-nos entre els cocos. Fugir entre el fum mentre veig com em mires entre la gent. Fugir del foc que crema la pell després del (des)amor. Fugir de pena i fer-nos invisibles a mesura que la llàgrima s'estampa cara avall. Fugir abans de tastar l'olor dels cabells i adonar-nos de la victòria trista -oxímoron-.
Fugida d'èxit. Fugida fugaç però que val la pena. La fugida setmanal que permet anar a olorar ametlles dolces qualsevol dimecres al matí. Fugir abans que la pena rebenti amb mil bocins. No ser-hi quan ja no volem ser-hi i sabem que no calia estar allí. Fugir cada dia de la cara d'hivern que porta el company.
Fugir i voler tornar sempre perquè tampoc estem tan malament, malgrat tot.