No m'agrada res

No m'agrada veure't trista, ofuscada, tensada entre la rutina. No m'agrada la pluja que es barreja entra la llàgrima del sofriment. No m'agrada la tardor freda i fosca i lenta, ni tampoc les distàncies agòniques entre el que tenim ara i el bon temps. No m'agraden les mans fredes entre carícies calentes. No m'agrada les patinades sobre l'asfalt perillós d'aquell amor. No m'agrada que em miris a foc i que no em facis aquell petó lent, fort, llarg, intens, dens, sensacional, únic, irrepetible i que m'agrada molt. No m'agrada allargar el patiment de l'acomiadament. No m'agrada que marxis massa lluny, potser només aquella mica. No m'agrada la platja engolida pel mar ni les barraques tancades, ni m'agraden els balcons foscos a quarts de deu del vespre. No m'agrada que pateixis per un Nadal que només és un dia, una estona, un moment, una farsa. No m'agrada que presons injustes tanquin per festes, que hospitals obrin les urgències obligatòries, no m'agrada que hi hagi nits perilloses. No m'agrada perdre ni m'agrada el què diran i no fotem: a ningú li agrada. No m'agrada que em mirin jutjant, abans que, després de, 'jo ja sé que'. No m'agrada tornar. No m'agrada marxar de la calma. No m'agrada la meva ciutat absurda i falsa: una pista de gel al centre de la ciutat, diuen. No m'agrada veure que qui dia passa any empeny ni m'agrada que ens conformem massa fàcil. No m'agrada la veritat del no m'agrada res.