Conte d'estiu (II)

En Valentino Rodes era una persona grisa. Buida, apagada. Acabada. D'aquelles sense esma, sense reacció i donada per perduda a si mateixa. En Valentino es llevava cada matí i es treia de sobre els vestits. Dilluns el de la pena. Dimarts el de la por. Dimecres el de les angoixes. Dijous el de la tristesa. Divendres el de la fragilitat. Dissabte el del desconsol. Diumenge el de l'avorriment. Quan es treia el vestit, el deixava fora la porta de casa i així, quan anava a comprar el diari, l'agafava i el llençava dins el contenidor un cop dutxat i esmorzat. Sempre la mateixa rutina: obrir el contenidor de l'orgànic, vestit cap dins i aquell paaamp quan es tancava. En Rodes era un paio eixut, semblava com entonat (en cap cas) i la seva mirada molt endins li feien els ulls molt més petits del que els tenia. La gent del barri deien que en Valentino Rodes no feia ni mitja alegria veure'l i a molts, se'ls encomanava aquella mena de foscor que desprenia. Un dia, després de llençar el vestit al contenidor, va veure aparcada una moto just davant la vorera. Un tros de moto, una filigrana, un ferro preciós ple de mecànica i que desprenia potència. Quin bé de l'enginyeria. Quin paquet de sofisticació. Quina bellesa ingovernable. Quina totalitat visual tan aclaparadora. Quin vertigen i alhora quines ganes de pujar-hi i saber-se enmig del vent i l'asfalt. Aquell dia en Rodes no va comprar el diari sinó una revista de motos i un cop a casa, es va informar de com fer-ho: primer la teòrica, després un examen de circuit i vinga, ja que hi som, fem-ne un de circulació. Tot a la primera, tot perfectament pagat al comptat, casc inclòs i l'Iva a part. I així va ser com en Valentino Rodes va anar guanyant campionats regionals de motociclisme, curses de velocitat, copes de revolts perillosos, premis d'equilibri sobre les dues rodes, fama al món del motor, l'oli i la benzina. I vet aquí una moto i moltes voltes, que el camió de la brossa mai més van treure cap vestit fosc i trist del senyor Rodes.