Explicar coses

Com un actor: igual. Em preparo per parlar davant del públic i em disposo a mirar-me al mirall, uns minuts abans. Sempre faig el mateix procediment. A diferència del teatre, una conferència o xerrada li dóna un ambient de realitat i no tant de ficció. Però el fet seria el mateix: un acte on s'explica i els altres t'escolten i t'observen i et demanen. Dos minuts abans em tremola la parpella esquerra, els quàdriceps me'ls noto tensos i em venen tota mena de pensaments negatius que he de guanyar al més aviat possible. Les mirades es van creuant i semblen espases a punt per al cop final. Que no em tremoli la veu o se'm vegi massa rígid és el que més em costa controlar. Els primers minuts són els que intento tenir més ben guionitzats del tema que parlo abans no flueixin els espais de confiança entre el públic i jo. Cal crear una energia i esperar l'àngel que crido (sempre) i entri a la sala per connectar i fluir. Després del primer quart d'hora el temps va caient sense donar-me'n compte, miro de reüll la polsera màgica de la mà dreta i em vaig acomodant. Flirtejo amb el guió i el pujo o l'abaixo, com la veu, m'entretinc amb la dinàmica de la teoria que més agrada als oients i a vegades em sento tan feliç en aquest precís moment que em dóna la sensació que floto. Un cop arribat aquí penso que s'ha fet curt i que ara allargaria la xerrada fins molt més tard. La gent marxa de la sala, sembla que contenta, i jo em quedo amb aquella sensació buida; perquè ja trobo a faltar el vertigen de tornar a començar. Som actors que expliquem realitats i no en tenim mai prou d'explicar coses.