La mort és plegar. Però es pot plegar o anar plegant, de mica en mica. La mort de l'altre és un nus a la gola, una llàgrima del record galta avall, una cançó trista a l'altra banda del carrer. La mateixa mort és el descans, per fi, a uns llargs anys, una lluita, un consol a tot, potser. A tots ens tocarà morir: així que és millor no anar morint pel camí. També és el primer viatge que fem, i la vida és preparar maletes, guardar carícies entre arrugues i acumular grans vivències a les mans. Encreuar els braços i saber-nos plens d'haver fet bé les coses o buits de pensar en allò que mai ens hem atrevit a fer (tu decideixes). Ens fa por la mort i no la vida, deia el poeta. Ens fa por morir-nos i no ens fa por deixar als fills i nebots un món cada vegada pitjor, desordenat, mal dividit. Fa por la caixa i no ens fa por que els lladres de La Caixa acabin amb l'economia domestica i terrenal; la de les llibretes vermelles a peu de caixer. Fa por el què passarà quan el que realment ha de valdre és el que passa ara, avui, ja. Plegar no és res més que sentir-se estimat pels que et ploren i noten la teva absència. I per aconseguir-ho, cal que cada dia ens llevem per fer-nos feliços entre nosaltres. I sobretot, anar a dormir en pau.
Entrades recents
- Vint minuts finals 24/09/2023
- No demanis excessos 11/09/2023
- Sí a tot 03/09/2023
- L’estava esperant 25/08/2023
- No ho sabia ni ell 19/08/2023
- A punt de menstruar 10/08/2023
- Com un brou 04/08/2023
- El després ja el saps 27/07/2023
- Magma calent 20/07/2023
- Cada nit 13/07/2023
Comentaris recents