Clau de llum

He estat a l'illa. La de la icona que ens enviem pel whatsapp. Aquella illa tan bonica que només saps quan tornes després d'haver-hi anat. He estat al paradís diminut del món: on sempre rius, sempre estàs en pau, sempre va bé tot. He estat a l'illa on tot és fàcil, siguin roques, pedres o sorra blanquíssima. Siguin onades de l'Atlàntic o hi hagi vent només per surfers com el Saúl. He estat a l'illa on tots hi hem estat ni que sigui somiant; volcànica, tranquil·la, abrupta, de cels on cada dia hi ha un color diferent. El mar es pon per l'infinit com les millors postals del món, totes les tardes, cada tarda. És aquella illa petita, la de la berruga al mapamundi, la que quasi no es veu. L'illa del mar blau marí i malva a la matinada quan esperes que surti la llum del món. I allò d'anar amb màniga curta i que vinguis per l'esquena i que em diguis coses boniques. És l'illa que ara està a vint graus i ja va bé que fem un peix a la brasa en aquest bar. L'illa on el cotxe vola amb les finestres obertes, veus cabres que corren i la música sona fort, molt fort i m'agrada. M'agrada el cotxe fent els quilòmetres de la felicitat limitada entre el marge total de l'illa i la nit fosca de primavera a ple hivern. Pensar que encara hi soc. Pensar que sempre hi podem tornar. Pensar que ara mateix els fars de l'illa giren oberts per arribar-hi. Quan sigui. Arribar a Fuerteventura volant o corrent com el Leiva.