És molt dur haver de marxar

És molt dur haver d'entrar la clau al pany i obrir la porta. És molt dur encendre el llum del passadís i entrar a la cuina; preparar alguna cosa per sopar. És molt dur recordar una, dues, tres vegades seguides el que l'oncòleg ha dit, ha insistit, ha insinuat. És molt dur mirar la tele i distreure's, ara un canal, ara l'altre. És molt dur agafar una guitarra i provar de tocar un sol, un la un do sense imaginar el tumor, el cos estrany del que et parlen quan ets a la consulta. És molt dur no recordar els noms de la biomedicina, del tractament que potser cura, de què s'ha de fer, de què no es pot fer, del futur que mai en sabem res. És molt dur no resistir-se a plorar d'impotència, a cridar de ràbia, a contenir la tristesa; és molt dur estar trist perquè hi ha tumor, sembla que hi ha alguna cosa, sembla que hem de fer biòpsia, sembla que està aquí, està allà. És molt dur. I l'endemà, llevar-se: duríssim. Cau la incertesa dins el cos com una figura de porcellana i les esquerdes fan molt mal, molt soroll. Molt. No saber què fer, què dir, a qui dir, a on anar, a on caminar i plorar i abraçar als teus molt fort. Però seria més dur no trucar al 905115050 i ajudar a la recerca biomèdica que t'ajudarà algun dia a viure la vida.