Select Page

Fer anys és una mesura matemàtica. Deu, vint-i-dos, trenta-un, trena-nou. Cada any va directe al comptador dels anys. Però hi ha una altra mesura, no tan matemàtica, que és essència. Són els moments, són els torrats i socarrimats a la pell de moltes angoixes. La mesura no matemàtica són les mans que ens han acompanyat, les que s'han acomiadat, la que era l'última de totes. L'essència dels anys són els cops de volant per endreçar els conflictes, els errors, els senyals massa lluminosos que enceguen el camí de carro. Això és fer anys: sumar vivència i acumular vides a les nostres vides. Després marxaran uns, moriran uns altres i queden els salvavides per agafar-nos a ells els dies tristos. Passen els vespres de xivarri entre fums de tabac, primers petons, onades a ritme de guitarra. Passen les vistes de ciutats, finestres d'autocar, pluges llunyanes i hotels bonics. Rutes llargues trepitjant món i col·leccionant fars. I moltes paraules, i plorar i recaragolar-se de riure i tornar a plorar. Avui que faig anys em sento molt a prop de tots els moments que m'han portat fins aquí, fins a tocar la quarantena. Ja m'agrada comptar-me a desenes però encara m'agrada més saber que la suma de tot el viscut em fa ser invencible. Com a mínim fins avui sé que no sumo números sinó batecs d'emoció i ànimes vives que m'acompanyen.