Select Page

M'he comprat una ràdio. Sempre m'han fet il·lusió els aparells que projecten les ones i omplen les cambres i les orelles i veus i música. I anuncis. La ràdio al cotxe, a la dutxa, a la cuina, a la platja i al metro. Bon dia són les 8. I totes les freqüències fent lloc a la meva nova ràdio. Ràdio Barcelona, Ràdio Sabadell, Catalunya Ràdio. La ràdio és anar al cotxe del pare i escoltar el Carrussel Deportivo, els resultats de futbol, els 1×2, i La Nit dels Ignorants durant l'insomni de l'estiu. La ràdio és la música de Bratsch i el Nane Tsora: 'Bona nit són les nou'. Aquella sintonia de l'Odette Pinto mentre ballàvem amb la meva germana Montse a Ribes Blaves. Els matins de diumenge a casa els avis amb Ràdio Teatre i l'olor de puro i tabac d'embolicar (i de sugus). La ràdio és el Basté, però no ho diguis a ningú: el prefereixo a la nit fent esports. El Bassas el tinc situat a l'estació de Plaça Catalunya, just a les escales que enfilen cap al carrer, perquè allà esclatava pels auriculars la seva veu imperial. I el Carles Capdevila fent l'APM a 3/4 de nou del matí, arribant molt just a classe per escoltar la secció sencera. I miro la meva nova ràdio i li vull més vida, si potser, de la que m'ha donat tots aquests anys. Encara vull guardar moments per sempre i que amb el temps et transporten allò que érem. La ràdio és la banda sonora dels moviments quotidians. Buenafuente, Oriol Grau i el Fernandes, dalt al seu Terrat i el Clapés a les tardes amb un Marcel·lí que no envelleix mai (o sempre). Vador Lladó a Flaix FM a les sis del matí, el curs del 96-97, amb el millor dance de tots els temps. Quan ara escolto en Sardà no puc evitar estar a prop del Senyor Casamajor i tornar a aquelles tardes de La Ventana. O els matins quan estava malalt a casa i la mare sintonitzava Protagonistas, amb Luís del Olmo. Anys després, molts quilòmetres amb cotxe fent corbes amb Bernat Soler i l'època del Ronaldinho, amb 'els millors anys de la nostra vida'. I l'Ollé amb les encícliques a ComRàdio i Barril i Pere Mas i Paula Molés. Tots ells volaven (i volen) cap a la meva nova ràdio i encara penso en com és possible parlar per un micròfon i que les veus arribin dins les orelles. A totes. Però per a mi la màxima expressió de fer ràdio és el Puyal fent les transmissions del Barça. Perquè et transporta a l'Estadi sense ser-hi, viatges al camp del rival i notes l'ambient. Aquella veu que mai deixa de cantar els gols més bonics del món. Tinc moltes ganes que la meva nova ràdio em doni el que sempre m'ha donat i més i més i més i molt més.