Select Page

Quan el Deco dorm amb el cap amagat dins la caixa, l'observo amb una atenció descomunal. Només se li veuen les orelles i és com si ell, a part de dormir, volgués fugir de la realitat. Evidentment, com a gat, no és conscient del que és voler fugir (o sí). Amagar el cap com fa el Deco quan dorm és el que faig jo habitualment amb el meu coixí. Tapar-me, no existir, ser fora. Posar-se a dormir per desaparèixer. Desconnectar de tal manera que els de fora que puguin veure'm mentre dormo, no vegin ni tan sols l'expressió de la por, del pensament circular; pena i tristesa a part. El cap sota l'ala (o sota la pota) és una manera com una altra de decidir no voler ni veure, per tal de no sentir. Digues-li hivern, digues-li fred o digues-li política, jo fa uns quants dies que poso el colze sobre el meu cap i somnis ajudeu-me. Ser lliure és això: amagar-nos i saber que ningú ens veu. El camuflatge i el confort de la intimitat dins els llençols o la cambra buida: és el plaer més gran de la soledat. A tots nivells potser és necessari, sigui un gat, siguis tu, sigui en Puigdemont. Aïllar-se i saber que aquell territori és per tu en temps i espai, tot sense ser vist, ni ser descobert. Embolcallat amb una manta i notar la sensació de tu amb tu o aquella amanida un dilluns a la nit i saber que només et castigues tu perquè ho decideixes. Tenir-se. I això a vegades fa por perquè ens descobreix molt (o massa) i s'ha de ser valent. El millor exercici és caminar de nit pels carrers solitaris i notar la potència de la llibertat, fugida, buit. Quan no tinguis por, seràs el propietari de les teves pròpies passes. La sobreexposició ens destrueix i cal amagar el cap i el cos on ens sigui possible, sense ser vist i tenir-nos amb força. Voler estimar els nostres moments com si fossin el més preuat de la setmana i descobrir cada dia un nou tros de pell del nostre propi territori. Només amagant-nos ho aconseguirem perquè quan ens tornin a mirar, serem lliures.