Espelmes de llum

El Jordi s'ha llevat aquest matí i ha vist que el cel era gris. Petita finestra com tota la resta. Passen les hores com agulles punxades al cor, al pit i a tot arreu. De cop una olor d'espelma apagada ha entrat a la cambra i ha somrigut. Passeja per la sala i la injustícia es cola per tots els racons de la pell i després de tres dies, el Jordi no desespera. Parla poc amb algú que no coneix i de fons se senten veus que l'increpen. Hem arribat fins aquí, pensa, i pagarà la pena. Avui per dinar l'amanida era pobra i el pollastre estellós. I després les quatre, les sis, les vuit i cada minut, cada segon pensant en els seus, escoltant el silenci que espanta: aquell buit de saber que no passarà res. I van caient les imatges en el record, la multitud, el dia 20, aquella matinada, aquells crits pacífics de 'votarem' i el Jordi, cada vegada més emocionat, tanca la mà de ràbia i pensa en l'amargura de la soledat, tan dolenta i viciada quan no és volguda. Demà passarà el mateix (i l'altre i l'altre i l'altre) amb la confiança que el temps passi més de pressa que avui, que plogui més fort per emportar-se tota la merda de judicis polititzats, preparats, premeditats, estilitzats i fets a mida. La pluja que cau ara, és la mateixa que cau aquí. La mateixa aigua que veu el Jordi (els dos) i que acabarà portant la llibertat a Catalunya.