S’agrada

Col·lecció de personatges (I)

L’Ada Gonar fa la compra en línia. Ara mateix té el carret ple de coses íntimes: crema de cacau, unes gomes de colors per agafar-se la cua, un pinta-ungles fúcsia… i pensa si comprar un cafè en gra ecològic que està d’oferta.

Porta posat un pantaló còmode, aquell que tant li serviria per anar a fer ioga com per visitar un concessionari de cotxes elèctrics sense semblar una burgesa empastifada. Mentre mira alguna oferta de mitjons de cotó a la pàgina, la pluja s’escola rere els finestrals gegants del seu loft. Dos-cents metres quadrats al mig de Barcelona, prop de Francesc Macià, amb vistes a la ciutat humida, cansada d’una pluja fina que emmatxuca sense treva. Al fons, sona Boa Sorte, del Ben Harper. Poseu-vos la cançó de fons abans de continuar llegint.

L’Ada té aquella edat indefinida entre quaranta-cinc i seixanta anys: un dia es veu espectacular, l’endemà s’enfonsa en crisis gruixudes que ho empolsimen tot de tristesa. Però és espectacular, intel·ligent, amb dues carreres relacionades amb economia i matemàtiques pures, capaç de guanyar als mercats borsaris, el que li permetria comprar-se dos lofts més. L’Ada paga la compra i es queda mirant l’exterior, abúlia, fins que li salta un missatge d’última hora del diari Ara.

Sempre ha sigut lliure. Sense compromisos sexoafectius, sense lligams, capaç de viure sense cadàvers sentimentals. Feliç amb la vida triada. Orgullosa. Segura. S’agrada.

El servei ferroviari ha estat aturat temporalment. I a l’Ada li ve la imatge d’una estació buida, fantasma, només l’andana i la nit quieta. La seva ment es lliura a sensacions absurdament no gestionables.

Es posa les ulleres de pasta de color bombolla de sabó i es fa una cua tibant. Li brillen els ulls; així encara està més radiant, més exultant, més excitant. S’il·lusiona amb facilitat, ja ho veieu. Però això de l’estació s’ho agafa com un projecte personal, una idea de creativitat sense autocensura. No sap exactament què en traurà: aprenentatge, contemplació, exploració…

L’estació escollida és Sant Cugat Sesgarrigues, petita, com ella la vol. No li ha costat entrar per una porta metàl·lica mig oberta, sense cadenat. S’asseu en un banc, sola, deixant que la nit l’abrigui.

L’aiguamoix mulla les vies i les lubrica sense treva. L’abric de Goretex fa patinar les gotes amb suavitat, i els llums de l’andana projecten un groc dropo sobre el seu rostre. Podria tenir por, però se sent segura: ella, el silenci, la nit i l’estació fantasma conformen un refugi. Ni un tren, ni una ànima, només les gotes i la seva fressa a baix volum.

Uns bancs més enllà, apareix una silueta. L’observa amb certa prevenció: és un home. El seu gest és lent, mesurat, gairebé com un eco de la mateixa solitud de l’Ada. Amb pas decidit, s’hi apropa, i ella nota un corrent subtil que recorre l’aire humit, com si el temps i l’espai haguessin decidit alentir-se per un instant.

L’home s’atura davant seu, i la seva presència omple l’andana d’un misteri gruixut. Els ulls de l’Ada es troben amb els seus. Per un moment, tot desapareix: només hi ha la fosca, l’embat del borrim i l’estació que sembla suspesa entre un batec i l’altre, i el cor a terra, esquerdant un so mut.

Amb veu rogallosa com les que feien ràdio antigament, l’home li diu:

—Els trens només passen una vegada.