Idees textualistes (VI)
Des del principi, ja volia matar-la. No volia fer-ho de manera descurada ni com un assassí comú. Ho volia fer sense mala intenció, però li era impossible contenir-se. Volia matar-la.
La primera nit, en una habitació d’hotel d’un petit poble de muntanya, després de fer-se mil petons i veure’s del revés i del dret, va tenir la primera temptació. Es deia: vull matar-la. Però es va adonar que aquest pensament era tant grotesc com absurd. Ell mai havia tingut una aptitud sangosa. Ho va deixar per a més endavant.
Avui, però, quan s’ha llevat, ha notat aquell cuc que se li mou per dins i ha començat a planejar com podria dur a terme aquella acció tan bèstia. Ha cavil·lat, ha trenat un pla. Potser avui, i així ja no hi penso més, es deia el molt boig. I s’ha fet un cafè vigorós mentre veia com per la finestra hi entrava un sol mig acollonit.
S’afaitava amb l’escuma blanca i densa i es mirava fixament al mirall i pensava; els dits d’ella resseguint aquelles celles gruixudes i perfilades, les carícies a les orelles com si fossin tentacles gustatius. Res tenia sentit, ni res era normal quan estava amb ella. Simplement, el món s’alentia, s’aferrava al compromís del sol per no perdre’s a l’espai volàtil de l’univers. Ella ho paralitzava tot. I només hi havia una manera perquè allò fos etern i que no se li escapés. Matar-la.
Van quedar en una vermuteria on les ampolles estaven amuntegades, les taules eren de pacana i a les parets hi havia dibuixos estridents d’autobusos i trens i camions antics carregats de beguda. Feia un fred de mil dimonis, però a dins hi havia un caliu atapeït. Ell l’esperava. Tenia el pla molt ben travat. Avui, de totes passades. Avui la matava. Ella va entrar per aquella porta de vidre, plena de ditades, i ell va notar aquell foc incontrolable dins els pulmons que li arrasava fins a l’última respiració. Estàs espectacular, li va dir sense dir-li hola. Ho estava: portava un vestit d’organza de color verd poma, un agafat als cabells a joc i uns guants de punt color malva. No van trigar a marxar d’allà. L’ambient era anxovat i sense dir-se res, van sortir del localot després del primer quinto.
Com que ell ja tenia previst tot el que passaria, va deixar que el pla transcendís a casa d’ella. Sopar de coses bones, unes copes de cava rosat i molta melmelada de la Vall de la Llémena. Van apropar-se de la manera que a ell se li fonen les forces; és com si de cop, una força no natural s’ocupi del seu sistema nerviós. Un aleteig iàmbic on les mans només responen a multituds de carícies.
Ella es va desprendre del vestit d’organza i va deixar-se la cabellera a l’aire. Es movia com dicta la nit, com el desig que mai s’acaba. Pecar fins a perdonar-se i tornar a pecar. I ell va acabar tan extenuat que va decidir matar-la al matí.
El cel tenia un color de llana bruta. La boira baixa s’escampava pertot. Ella tenia una eixida plena de farigola, romaní i sajolida ara amagades entre el gebre. S’ho miraven des de l’habitació, abraçats. Ella davant d’ell, deixant el seu pes repenjat als pectorals.
I va ser en aquell moment, que ell va dir-li que l’estimava. Que si volia compartir-ho tot i que volia fer-la feliç cada dia. Li deia molt a prop, fluixet, et vull molt, et desitjo més, mentre li fregava els braços i a ella la pell se li feia de gallina. Vull la vida amb tu fins al final.
I va matar-la d’amor per sempre més.
Comentaris recents