Idees textualistes (IV)
I de sobte, l’ordinador portàtil de la Berta Castells s’apaga. I també deixa de funcionar el brunzit de la nevera i la Berta s’adona que ha marxat el llum. T’aixeques a mirar el quadre de corrent i està tot com ha d’estar, amb els diferencials pujats. Serà d’ells, penses. La Berta obre la porta del seu loft i treu el cap per l’escala, sembla que també ha marxat el corrent elèctric a tot el petit edifici. Tanques la porta de nou i treus el cap pel finestral. Pel carrer passen un parell de cotxes, dos vells que venen de comprar, un adolescent que ha fet campana, i la botiga del cantó pakistanesa tampoc té llum.
Una altra apagada? Ja t’agradaria. La Berta Castells es mira el portàtil amb la pantalla fosca, estava fent teletreball, una videotrucada alhora que desenvolupava un programa per allargar la tinta als consumibles d’impressió. Penses que aquests minuts de treva obligada t’aniran bé per l’obertura mental, oxigenar idees i desentumir les mans de tant escriure al teclat.
La Berta surt al balcó de cara nord i al davant, que hi té un edifici amb més balcons, també han sortit a comprovar si hi ha llum. Algun veí que mira cap al cel, com si fos culpa d’alguna cosa divina i una dona que s’estava dutxant ha sortit embolicada amb un barnús taronja de vellut fotent crits a no se sap qui.
El veus sortir del seu apartament, notes el cor com se t’accelera. El Ricard Colucca també busca respostes. Mira al seu voltant, mira al carrer i mira a la Berta (ara sí notes una punxadeta a la panxa) i aixeca les dues mans com preguntant què passa. Li fas el mateix moviment de braços i somrius absurdament, i ara et sents idiota d’haver-ho fet. La Berta li diu al Colucca que potser tornem a estar igual, amb una apagada general. A la Berta li aniria la mar de bé; tancada al seu loft, confortable, amb grans finestrals per on entra molta llum, amb un llit nou acabat d’estrenar de metre noranta, amb una barbacoa Weber de gas i aquesta aïllada social que tant li agrada com li agrada a parts iguals el Ricard Colucca.
Vols iniciar una conversa amb ell per tirar un fil de connexió i mirar que ell no entri a casa seva, el vols retenir. Ara hi ha una apagada i això pot ser un gran escenari per començar una conversa que pot derivar a un apropament, el que la Berta Castells feia molt temps que volia. Perquè feia dies que observava el noi des del menjador, mentre treballava o dinava o sopava i l’espiava i es preguntava d’on havia sortit aquest home tan impressionantment guapo.
El Ricard Colucca li diu que té un transistor que funciona amb piles i que escoltarà la ràdio FM analògica i atendre les notícies. Tu penses com deu tenir el pis, ordenat, amb olor de llar, el llit molt ben fet, potser amb algun estri per fer gimnàs. Cabiles.
La Berta Castells entra dins el loft i mata el temps llegint revistes de moda que tenia pendents, escrivint menús per fer a la barbacoa, sortint al balcó i escoltar la ciutat sorda, sense cotxes, sense ningú, com si de cop l’existència ja no fos. Han tallat els cables un altre cop, Berta. Ja et va bé, et dius. I penses que tant d’ofici i esforç queda arraconat amb una trista parada elèctrica i ja en van dues i les que han de venir. Però no n’aprenem, i et fas una filosofada mentre passa la tarda mirant de reüll la finestra per on pot sortir el Colucca.
I quan s’apropa el tronxo de la nit, més nit que mai perquè no hi ha ni un llum que s’encengui, el Colucca crida a la Berta, la busca, amb una llanterna a la mà i ara ja tens el meravellós moment que buscaves. I ja et veus el Ricard Colucca a casa, estimbant-vos a tot drap mentre el plaer puja d’algun lloc misteriós del teu cos, i mentre hi penses et notes una humitat que feia dies que no la senties, allà, entre les cames, i regalima i patina i vols que vingui a encendre el foc i a fer qualsevol cosa mentre hi hagi aquell home a casa.
El Colucca li diu a la Berta Castells que a la ràdio parlen d’una altra apagada general, però que segurament serà molt més llarga que la primera, i que si necessita alguna cosa ell té llanternes, llumins, mantes, piles, la ràdio, llaminadures, roba neta, i que li pot llençar des del balcó.
La Berta Castells vol que el Ricard s’enfonsi a dins seu, amb desfici, dedicació, provocant una felicitat total, una nit de baptisme, una matinada de culte, desenfrenats tots dos, ho desitges molt, ho vols, ara, que passi, ho pregues. Vols que et toqui, que et llepi, que no torni mai més la llum, que s’apagui tot, que no vagi res, que arribi la mort amb ell a sobre teu envestint-te bojament mentre la foscor embolica la ciutat.
La Berta li diu, vine Ricard, que farem una barbacoa (i tens por de la negativa) i el Ricard li diu que no pot, perquè l’única manera que té de sortir de l’edifici és amb l’ascensor, i sense corrent elèctric, no hi ha paradís a casa la Castells.
Comentaris recents