Idees textualistes (III)
La Nora Fresser ja dorm, per fi. Pot dormir àmpliament, sense insomnis, sense aturades, sense angoixes. El divorci amb el Joan Ignasi no ha sigut fàcil, però ara, sola, sent que s’ha tret un pes de sobre i ha solucionat el tema, no menys important, que el de dormir.
La Nora Fresser va lluitar perquè la separació fos del tot fluida, amb quasi trenta anys de matrimoni, creia que el Joan Ignasi s’hi posaria bé, però no. No ho va acceptar l’home. I va ser així com la Nora, que ja tenia el son lleuger des de feia dos anys, va empitjorar-se tot amb la situació matrimonial.
Des del sofà del nou pis, la Nora nota un alliberament sota l’abdominal, sent com si la pedra que portava a l’esòfag, s’hagués desfet. I és que la Nora Fresser, va descansada. Per fi s’ha de posar el despertador perquè quan la matinada albira, ella encara està amb somnis profunds que acostumen a ser molt bonics i plaents.
Avui mateix, ha somiat que en un míting (la Nora és política), la gent la victorejava de seguida i notava l’èxit eixordador de la tarima, li sortien les paraules fluides i sortia del pavelló nomenada alcaldessa, sense passar per les urnes. Una nit d’aquestes la Nora també va somiar que estava en un bar de platja, amb els peus a la sorra i el got de tub a la mà; se li apropava un home canós, atractiu, no podia veure-li bé la cara, però li deia que la coneixia dels cartells electorals, que la votaria. I el somni de després va ser tot foc passional amb aquest home, que potser n’eren més d’un; en fi.
Es va despertar somrient i feliç. La Nora Fresser ja no s’ha de medicar per dormir. No sabia que divorciar-se podria ser el principi d’una etapa tan alliberadora. Si ho hagués sabut abans. Per què no ho va fer, doncs?
La por a la solitud? La tempesta de preguntes dels fills i dels familiars? Els entorns sociopolítics i ego maníacs de personatges públics i l’escarni que això comporta? Però els límits de la vida privada i tot allò.
A la Nora li fa il·lusió anar a dormir i pensa, això no ho mereix tothom? Hauria de ser així, es diu. Però cal el valor d’emprendre el viatge tota sola. Deixar enrere el Joan Ignasi, que fins a l’últim moment no veia que allò anava de veritat. I ell encara se’n fotia, i que sí que estàs boja; que si la política l’estava trastocant i mofes vàries. I el Joan Ignasi, no entenia que la Nora ja en tenia prou d’un matrimoni fos, caducat, atrotinat. I ella volia escapar sense cops de porta, ni discussions absurdes, ni carallades infantils. Va marxar, i prou.
Ara la Nora es fa una infusió de te matxa una mica tebi, i surt al petit balcó d’aquesta nova llar, deixa que els peus s’humitegin després de la pluja de setembre, els fanals del carrer ja s’encenen ben aviat que fan una llum ofegadora esgrogueïda, i necessita una roba més i tapar-se de la fresca. La Nora llegeix, escriu, anota idees per la reunió del partit de demà i li ve una son acollidora.
Està preparada per tenir una nit (una més) de somiar en premis, en rebre visites oficials, de tornar-se a enamorar, d’esborrar la cara del Joan Ignasi, de somiar amb camions plens de vots amb el seu nom imprès (això potser ja ho ha somiat), de menjar milers de llaminadures sense remordiments, somiar que serà la tardor de la seva vida i un cop fet realitat aquests somnis, dir-li al Joan Ignasi que deixi de fer-se el llastimes per no poder dormir.
(Es recomana llegir el relat anterior https://www.nousagradares.cat/2025/09/17/insomni-gros/
Comentaris recents