Idees textualistes (I)
A l’Eusebi se li han acabat les vacances. Nota aquella sensació de nervis del primer dia, com si fos un jove de pràctiques que comença a l’empresa, malgrat que l’Eusebi hi treballa fa quaranta anys. Sempre li passa, el primer dia de curs, quan entra a la televisió estatal i se li fa un nus a la gola. Després de l’esmorzar, ja li va passant i de mica en mica, tot va tornant a la normalitat.
La tornada de l’Eusebi ha coincidit amb una setmana molt tranquil·la a la televisió pública, poques notícies, arrossegant informació repetida de tot el mes d’agost, sense cap mena de garbull en què treballar, i d’aquesta manera, l’Eusebi, el redactor més veterà de la casa, el fa buscar i crear continguts, mai se sap: algun reportatge, alguna efemèride, alguna defunció d’un personatge històric destacat de la història del país.
Mentre l’Eusebi mira la pantalla de l’ordinador sense que es bellugui res, pensa en això, en algun difunt: potser un president del govern, potser algú de la família reial, crear imatges, buscar un cabassat de documentació audiovisual i tenir-la guardada per si mai. La mort il·lustre. La mort grossa.
L’Eusebi sap que hi ha una sala a on es guarda la informació delicada, vídeos exclusius mai reproduïts per pantalla de personatges amb gran poder, vinculants. Però ha de demanar permís per anar-hi.
És clar, Eusebi, li diu el director d’informatius, qui millor que tu, que fa tants anys que estàs a la casa, per fer-te confiança i donar-te un bocí de secrets.
L’Eusebi entra a la sala documentalista, troba que hi ha poca llum, fa olor de paperassa i cinta de vídeo antiga, i tot és d’un color marronós acartonat. La sala és antiga com la tele pública.
L’Eusebi reprodueix imatges en una pantalla de televisió dels noranta, tot borrós i pixelat, és com si hagués retrocedit en el temps, a dècades en què ell era molt més feliç que ara, potser.
S’enganxa a veure escenes inèdites, actes polítics que mai han vist la llum, gent influent amb vestits esportius, material que servirà per emetre quan ells morin, és clar.
Tot va perfectament classificat amb números, informes del personatge, edat, teories vàries de les seves aficions, efemèrides i tota mena de detall pel que fa al seu nucli familiar. L’Eusebi pensa que tota aquella gent, ara viva, serà exposada amb totes aquestes imatges quan morin. L’Eusebi sent una petita punxada de plaer en posseir aquesta informació classificada. Però té feina. Quin personatge hi falta a la sala de documentació? Algú ha fet molta feina durant anys per cultivar tot allò.
Treu carpetes, polítics, actors, gent famosa de societat, periodistes, escriptors, activistes, narradors, farsants, hi és tothom, no hi troba a faltar ningú. A sobre una lleixa hi ha una altra carpeta gruixuda. L’agafa. L’obre. Lleig un nom: Eusebi. Entre parèntesis: el redactor de la tele.
A dins, hi veu un arxiu amb fotografies seves de festes d’aniversari, sopars, excursions al Pedraforca, ell amb banyador, amb la seva ex dona, amb els seus fills quan eren petits, fotografies de llocs on ell no recordava haver estat mai. Es posa la cinta de vídeo i es veu ell mateix arribant a la tele un matí qualsevol, treballant, fent guions, sortint de casa seva i també imatges anant a comprar. La seva pròpia vida. La seva pròpia mort.
L’Eusebi sent que s’obre la porta. Entra el director general i li diu, home Eusebi, amb tu volia parlar. Vas filtrar els noms dels presentadors del nou telenotícies i això no t’ho puc perdonar. Ets home mort.
I de mentre, a la pantalla vella dels anys noranta hi surt l’Eusebi ballant una conga i dient a la càmera us estimo molt a tots.
Comentaris recents