Retalls de primavera I
Caminar sota un vespre qualsevol d’ara i veure el cel com en un bol de vidre blaugrana. Badallar sota la matinada i que el mateix cel sigui ara una arma de batalla rutinària i normalització a l’hàbit.
Olorar carabassoneres i menta i notar la puresa de les tardes papallonàcies.
Refugis I: veure avions amunt i avall mentre prens el sol i imaginar la llibertat de fugir on es vulgui.
I a les tardes, continuar guardant retalls d’aquesta primavera dins el moneder de memòria fugaç i contemplar els núvols com de llana bruta abans de l’aiguat, abans de l’embat de la tempesta i nodrir-se de l’aire fresc previ a. Les primeres gotes. Caminar despullat de peus i sentir l’aiguada a cada pas.
Tornar a casa mentre tot fa olor de fregitel·la de les terrasses plenes, l’embalum de la gentada, i tancar lentament la porta de casa per copsar el ritme iàmbic de la calma i el silenci. Ara tot s’afina en una pausa albaïna.
Refugis II: córrer per alliberar-se sense rumb ni sense dolor aparent, perquè tota la llibertat està als ulls, plena de verd anàrquic, d’animals salvatges, al nas olor de vida i adonar-se que som vius així. I la dutxa de després amb l’esgotament il·limitat.
L’abraçada amb pell, amb l’ambient càlid de les espelmes, amb el record de les bones coses viscudes, el cafè amb gel compartit mentre el blau cel desfà el migdia. Escriure banalitats. Llegir Sally Rooney. Escoltar Julien Chang. Collir maduixots, posar-hi nata i que ho gaudeixin els altres. Veure com es fa de dia cada dia i treure l’espasa de la pressió entre els pectorals.
Refugi III: entrar en l’estat de la coqueteria de pensar en coses dins la intimitat universal (única, privada, impenetrable) i deixar fluir celebracions impossibles, sentir-se delirantment romàntic, sortir de la presó de l’autocensura.
Retallar el doll de llum de la tarda. Desitjar inflamadament que aquest vent em porti per sempre aquesta olor de begònies. Reposar el temps i que s’aturi una mica quan pensi que l’amor és l’envitricoll i que només per una vegada sigui l’única cosa que destorbi aquesta primavera goluda. Sentir que s’apropen petons enmig dels tarongers florits.
Comentaris recents