Barranc fondo

Soc pessimista per intel·ligència però optimista per voluntat. Antonio Gramsci.

Col·lecció de primavera VI

El geòleg va tenir ganes d’experiències verticals i va planificar una ruta d’aquelles que.
Un cop acabat el seu projecte de dinàmiques de formació i composició de dunes africanes, va emprendre un viatge personal (el necessitava?)
Era una matinada de primers de maig i el cel era un vol d’espurnes color natilla.
El geòleg, abraçat ja a la valentia i la força de caminar per deserts i conviure amb la vida animal, va fer les primeres passes als afores de Zinder direcció Tanout, al bell mig de Nigèria.
El Geòleg tenia sempre la referència de les forces musculars calculades, quan necessitava descans i quan li calia hidratar-se. També protegir-se del sol i dels perills amagats que hi ha sota la sorra del desert. Però el Geòleg no va calcular bé (malgrat les seves experiències personals) com li anava el cap aleshores: si estava fi, si tenia carburant neuronal fins dalt o si l’onada d’una davallada podria surfejar-la.
Va ser durant la segona nit, que estirat a la seva màrfega i a prop d’un foc que ell mateix va fer, que va absorbir-se en una tristesa gruixuda i latent. Què va passar?
Damunt seu hi veia tota la constel·lació de Lleó amb l’estrella Regulus brillant com l’or i de cop, les espurnes petites, però menudetes d’un avió fent trànsit en direcció a Europa, travessava per damunt seu. Pensava en Ella, és clar. I si estigués dins aquell avió? Aquelles idees que venen de bursada i fan barranc fondo. Ella i aquells destins trencats que ja mai més.
El Geòleg va tenir un buit, una solitud, un isolament que no hi comptava i ara què en fem de tota aquesta basarda aquí enmig de tant desert?
Entre l’avió comercial i el Geòleg hi havia la distància similar a un pou negre i sec. L’eco de la pena. El crit destructiu de sentir-se sol davant el mirall més impressionant: l’univers.
El Geòleg no va dormir, i quan la llum de matinada treia el nas, va seguir el seu destí per arribar abans del possible a Tanout.
Estava abatut, amb el basqueig de caminar per inèrcia i la ranera de l’aniquilació de pensar allò que mai hauríem (i què hi faig jo aquí).
Va arribar a mitja tarda a Tanout, i va posar final al repte que no havia sortit com ell imaginava. Les tristeses arriben durant les aventures.
En un bar atrotinat i amb una connexió coixa de línia internauta, el Geòleg va obrir el seu correu electrònic i a la bústia hi tenia (curiosament) un missatge d’Ella.
No sé per on pares, però he arribat a París aquest matí. Durant el vol hem creuat el desert de Nigèria i en la immensitat fosca he vist una petita llum de foc. He pensat en tu. Ai, jo i la meva imaginació il·lusa. Vens a París i ens trobem per saber-nos?