Les cases arran de via

Un bon pensador no s’amoïna pel reconeixement. 
Borja Bagunyà. 
-Els angles morts-

Relats d’hivern X

S’aboca a la finestra força sovint. L’asfalt és gris com l’aleta d’un tauró, i després de contemplar-lo uns instants, la Nora s’imagina esventrada. Dos minuts des d’ara, separen la vida de la mort amb una fina línia massa frangible.
Després de fer aquest ritual, gairebé cada dia, la Nora tomba la vista als apunts, als exàmens, a les ocupacions que sempre, d’alguna manera, tots hem tingut. I de reüll, els ulls de la Nora sempre miren el finestral.

En Joan Soley té por. La nit es pentina fosca i obscura. La por és l’enemiga necessària de l’home i en la por hi habita la vida. Sense por, no tenim il·lusió ni calma, perquè un cop passa, la por és una bèstia relaxada i tranquil·la com una fera dolça. En Joan no és un home gris, però ell creu que ho és, i que a més, no hi ha la manera de pujar cap a les escales dels colors que donen triomf i una vida d’anar fent. Aquella nit el Joan pensava a sortir corrents molt amunt d’una pedra i deixar-se emportar per l’aire de l’aire. La pena no sempre és un lloc segur i l’espai és buit i volàtil.

La Nora sap que malgrat tots els sofisticats esforços per avançar amb les teories universitàries, treballs de grau, i un grapat d’expedients acadèmics reconeguts com a beca, mai podrà tocar el temple de la felicitat, perquè els dies pesen i li cauen com una llosa al damunt. La Nora és dutxa i deixa que l’aigua recorri el cos per si li marxa cada una de les tristeses de la seva pell. La pell parla i guarda secrets. La Nora vol rentar-se els nusos enganxats que pesen i que la porten a veure la finestra amb l’asfalt a baix, dia sí, dia també.

En Joan Soley s’ha despertat sense por. Les nits són un cau acollidor pel pànic, i quan al primer sol l’enlluerna, la por marxa, ni que sigui per uns minuts. Avui en Joan Soley se sent fresc, sense l’angoixa que crepita el nervi i esquinça la marxa del dia. Les temperatures pugen i diuen que aviat, vindrà l’estiu. Però a poc a poc, nota com torna, i com unes passes gruixudes que el segueixen, com si una panxa gruixuda i tova li toqués l’esquena i li digués torno a ser jo, i ell que es gira, i veu la foscor i l’aclaparadora tona que té a sobre i que no sap fins quan desapareixerà, perquè quan arriba, acostuma a acomodar-s’hi. El Joan Soley torna a pensar en comprovar si el seu cos pesaria com una fulla quan caigui al buit.

La Nora passeja amb la motxilla plena de tesis i conspiracions de tot un dia a la universitat/tumults/multituds/rutines/merdesVariades. Arriba al tren i aprèn a contemplar el paisatge i endur-se una bellesa que li passa a tota velocitat per davant. Veu els arbustos al marge de les vies com van difuminant-se i corren com una aquarel·la. La Nora agafa tot allò que se li fa nus, bola, i ho escampa pels camps trillats d’una primavera que vol ensenyar el llautó.

El Joan Soley està a punt de perdre el tren, però la corredissa final el fa pujar al podi honorífic d’estar dempeus tot el trajecte. Rere les finestres, s’hi entreveu un vent que arrissa els jardins de les cases arran de via, els núvols que juguen a no fer-se foscos perquè el sol ja s’alenteix. I de cop, el tren s’atura amb sec. Com una traveta. Un sotrac que fa que el Joan Soley, cansat, no aguanti l’embat i caigui i rodoli uns metres dins el vagó. S’ha fet un silenci emboiregat entre la multitud.

La Nora nota el seient com si li hagués travessat tot el cos. L’aturada del tren ha sigut un blocatge frenètic que ha convertit els passatgers com si fossin plomes. Als seus peus, hi ha anat a parar un home que resta immòbil. Per megafonia anuncien una avaria aliena al servei. Tothom sap que és un suïcidi. I a la Nora li entren unes ganes de viure que fins ara, mai havia tingut.

El Joan, des del terra, veu les cames d’una noia i una mà que se li acosta per si el poden ajudar. Sí, l’han d’ajudar.
El Joan sap que sota seu, damunt d’aquella ferralla, hi ha el cos d’algú que ha decidit fugir, volatilitzar-se, deixar-ho.
Em dic Nora, deu haver sigut un problema als frens. Joan Soley, encantat. A quina estació baixes?

La Nora li dirà que baixarà d’aquell tren de seguida que pugui, que deixarà la motxilla plena de deures, treballs i ansietats per presentar dilluns i començarà a caminar per camins perduts fins que comenci a defraudar la por. Encarar-s’hi.

El Joan Soley la seguirà, deixarà gronxar la imaginació després de tot, i sense parlar d’aquell tren que ha mort algú, s’explicaran que tenen por, que han tingut por sempre, que l’angoixa els ha engolit, però ara, estan disposats a fer una aposta forta a tots els números del roig a la ruleta dels sentiments. I guanyaran, sí. Perquè fondre’s i desaparèixer no és mai una bona inversió.

La nit és una pissarra brillant per escriure una nova vida per la Nora i el Joan Soley, i van xicletejant les hores amb petons sense por a viure.