Select Page

No hi ha res més perillós que un mateix.
Joan Barril -El caçador d’ombres-

Relats d’hivern VIIII

Amb el cotxe, que li sobren 3 metres quadrats, en Claudi va a la fàbrica familiar on dissenyen i fabriquen neveres. Els armaris blancs on cada vegada més, la gent del primer món en busca disseny i bellesa. 
El Claudi entra al seu despatx i l’esperen unes cinc hores de xerrameca insubstancial amb els seus assessors, comercials i advocats. Tot va com una seda, Claudi. L’empresa té uns beneficis excel·lents i hauríem d’obrir una planta a Corea del Sud per ampliar, li deien els seus directius. El Claudi mirava per la finestra, on segurament el seu pare també mirava abans de morir i deixar-li en herència tota la fàbrica de neveres més famoses del país. Quines expectatives devia tenir el seu pare?
En Claudi torna a casa, amb el mateix cotxe luxós, que li sobren tota mena d’acabats interiors, i ja a casa, sopa amb la línia fina de la comoditat i la de les coses per explorar i reivindicar-se. Obra la seva luxosa nevera, que porta el logo de la seva empresa, i en treu una ampolla de Gormand Garrut Trepat, un Montblanc del 2020. El Claudi el troba excel·lent. 
Mentre dringa la copa fins altes hores de la matinada, pensa amb una altra vida que no té i no fabula gens amb la fàbrica i obrir una planta a Yeosu, Corea del Sud. S’adorm amb l’última onada de vi als llavis i de lluny escolta com el motor de la nevera treballa silenciosament i eficaç.
L’endemà el Claudi rep una trucada a primera hora, dins el cotxe que li sobren els comandaments de la calefacció al volant, i parla amb el que es fa dir gestor americà i vicepresident de la competència. L’oferta per adquirir la seva empresa és clara: seixanta milions d’euros i una bonificació anual del deu per cent. A la tarda firmarà amb el seu advocat a cal notari i demà, ja no anirà amb el seu cotxe al despatx. De fet, l’auto, ja no li cal.
En Claudí té la butxaca plena, però l’apreciació i el reconeixement per les petites coses i la bellesa d’elles, n’anem justets. 
Ara viu en una casa davant del mar i no li troba el barrisc ni la felicitat. Cada vegada escolta menys les onades i sí la tristesa punxeguda, cada vegada veu menys els colors del cel vermellós a l’albada i més la remor de la solitud, cada dia agafa més copes de vi i està menys temps lúcid. Claudi, tens milions d’euros, però la pobresa que tens cap a la tendresa, t’apaga.
El Claudi agafa la bicicleta i puja al poble, es compra una llibreta mida A3 i un bolígraf amb múltiples mines de colors. De baixada a la seva cala d’Aiguablava, sent dins seu una vocació nova, forta, una maquinària no tecnològica que es posa en marxa. És un dolor tenaç, però suportable que sap que li passarà quan comenci a escriure. És el proper plaer que viurà. Un do, una percepció, una lucidesa mai trobada i que ara, després d’anys de construir neveres, retrobarà una vocació i qui sap si talent -que mai van de bracet- per l’art d’escriure. 
S’asseu a la terrassa petita però preciosa davant del mar. Fa una tarda veritablement saborosa: un zumzeig de vent, uns cirroestrats blancs que ballen sobre l’aigua i ell que ho apunta tot, tot el que li brolla de dins. Li agrada alguna descripció, d’altres no.
Però avui el Claudi ha descobert que les paraules escrites li donen una força titànica per viure, i encara no ho sap, però el poemari que el Claudi escriurà, serà editat en sud-coreà, com les instruccions d’ús de les seves exneveres.