Que amb unes escales de caragol baixessis al soterrani de mi.
-La llei de l’hivern-
Gemma Ventura Farré.
Escrits d’hivern VI
L’última pujada abans de la casa, va costar fer-la amb la furgoneta carregada. L’útima casa de tot el poble, els hi havien dit. I efectivament, era la que donava a la cara nord, amb les muntanyes majestuoses, ara una mica nevades però no molt, i el camp en floració, en guerra amb l’hivern. Vida.
Ell ho va preparar tot, va posar les vànoves blanques, el joc de cafè que tant li agrada a ella, va treure la pols, va obrir els finestrals i airejar la casa bonica, i va feinejar per poder sortir quan abans a fer una volta pel riu.
Ella el mirava amb els ulls cansats, però feliç. Havien decidit venir aquí per acabar els seus dies i no podia estar-li més agraïda. Un acte d’amor sincer i voluntariós.
El passeig va ser massa curt, per ella, tan dèbil com estava, la humitat se li posava dins els ossos i no podia fer més de tres passes sense haver de parar-se. Van decidir tancar-se en aquell menjador acollidor a prop del foc. De tornada van agafar branquillons, brossa de la pinassa i ell va carregar algun tronc petit. Ella hi pensava, però no ho deia. Tot això, aviat, ja no ho veurà, no ho gaudirà. Però qui sap des d’on, podrà veure’l fent foc i feliç pels boscos.
A les nits ell n’estava pendent, d’ella. Escoltava la respiració pausada, calmada, l’aigua sempre a prop per refrescar els llavis cansats, els llavis que aviat, deixaran de donar vida a les paraules.
Amb l’insomni, a vegades, obria un poc la finestra i deixava que l’aire del Cadí li fregués els dits. Respirava fondament i guardava aquell tros de territori que li omplia els pulmons i que ara, li pertanyia. No volia que s’acabés mai, ni la nit, ni l’aire escolat per la finestra, ni que ella marxés.
Al matí preparava el cafè amb cura, deixant el vaporós fum que omplís la casa de moca i llet calenta. Ella ja no menjava.
El futur els hi era massa curt, ara. Però decidien que cada segon, cada compàs de moviment que feien, era una petita victòria al futur, perquè pensar-nos quan no ens tenim, és la manera més sensible d’espletar el record.
Ella va morir a la tarda, quan els camps eren rossos acarabassats i les estrelles començaven a pigar-se sobre el cel, com si algú els poses allà amb un retolador de punta fina.
I tal com havien parlat, ell va tornar amb la furgoneta buida, lleugera, perquè ara feia baixada, omplint cada kilòmetre d’un amor veraç i veterà i obrint la finestra cada nit perquè l’aire li omplis el buit i els dies, i poder torrar un bon cafè amb un somriure.
Comentaris recents