Radicalment, la llibertat -Manuel de Pedrolo-
Comunicats d’estiu V
L’Elena Pibernat mirava el Passeig marítim pensativa. De lluny, el mar era de color d’un fil de pescar, prim I gris, malgrat ser estiu. L’Elena sabia perfectament que aquests dies rúfols ara també toquen. A vegades, sense saber per què, la borrasca de les Açores arriba dos dies abans del previst i tot el que ahir eren inflables amb figures de pingüí i cocodril afamat, avui són jaquetes i botigues plenes de gent comprant gerros de ceràmica. El vent era fresc, com un migdia de setembre, com un termòmetre de tristesa. També per la Pibernat: demà havia de baixar a la ciutat per anar a reclamar la nota a l’examen. No tenia gaires bones sensacions després del quatre coma sis en física: quatre dècimes fins al cinc preuat que li permetria entrar a Filosofia.
L’estiu està ple de postals eternes, i en qüestió de deu o quinze anys, van apareixent, graciosament per les nostres vides. Això és el que l’Elena Pibernat estava a punt de succeir-li.
El cel es tenyia d’un tebi platejat i el diluvi era imminent. Tothom corria per l’aixopluc, qui més qui menys, amb l’aigua als peus i l’Elena Pibernat va entrar al restaurant El Portugés, amb els tendals lluitant contra el vent i escopint gotes d’aigua plenes de ràbia. L’Elena va demanar un cafè enmig de la cridòria I l’ambient del xiringuito, embafat d’humitat i calor de cossos festejant mentre que tota ella era un fangutxar de nervis. Demà demà demà i el quatre coma sis.
Li passa pel costat un noi armat amb una dessuadora vermella i bambes a joc, camí cap a una taula amb els plats plens de sipions amb llimona, safates de llamàntol fresc i amanides de guacamole amb xips de blat, vi blanc amb glaçoneres de plata i una família curta però feliç. Era el Marc Alcúdia.
La Pibernat va fer per ser vista: quan va anar a pagar el cafè va donar la volta per l’interior i en Marc la va clissar. Elena, què fas per aquí. Doncs mira, la pluja que m’ha agafat de ple. Vine, que farem uns dolços amb la família, seu seu. Home, no cal. Que sí, que així coneixes als meus.
El pare del Marc, el Gustau Alcúdia, és director del departament de comunicació de les proves d’accés a la Universitat.
La pluja va guillar i el carrer feia olor de terra cultivada i el mar estava encalmat com un llençol abans de planxar. Mentre feien una volta tots junts i l’Elena explicava el seu neguit per la reclamació de la nota de l’examen, el Gustau va fer una trucada.
L’Elena Pibernat no va baixar l’endemà a la ciutat pel quatre coma sis (convertit ja en un cinc) i l’estiu li seria etern i dolç, i sense ella saber-ho, li passarien coses extremadament boniques amb el Marc Alcúdia.
I el Gustau, va aprovar la relació durant anys.
Comentaris recents