Clou la primavera i el gavadal de tu

De vegades tens por i no t’agrades
però les passions i goig et salven. 
Pere Antoni Pons -Dilema d’energies-

Comunicats d’estiu (II)

Ara, amb el cap tocant a la finestra, el sol em pentina la pell. Els feixos de llum d’aquest juny divergeixen i s’escampen sobre el parquet com si fos un foc de poca intensitat. Veig les pomeres que necessiten estiu i omplen la felicitat de verd al seu camp de vida. Un cosmos fora. Dins ca meu, ja és una altra cosa.
Ara, tota la nostàlgia em raja intravenosa, tova i dèbil, que córrer i crema dins. Crit i plor que ressona i explica tot allò nostre: ho portàvem escrit a la pell, a l’esquena, als ulls: s’havien d’anul·lar els plans. Foragitar-los per evitar-ne el càstig feixuc i el que és pitjor, la culpa.
Petàvem de vida amb tanta il·lusió que teníem els ulls eufòrics estimant-se mentre es miraven, festejant sobre la matinada, i, tanmateix, es desfeien quan ens dèiem allò sense paraules. Ens intuíem vida a cada frec, a cada cos a cos, a cada trobada el·líptica quan els vespres feien l’últim crit de llum.
I caminàvem entre els baladres i els xiulets dels pinsans i les xixelles, amb res més que un món on ens volíem junts sense dir-nos-ho. No calia presència per viure-ho, perquè quan marxaves cap al tard d’aquella eixida fresca acabada de regar, sabia que tot començava un altre cop, amb les meves solitàries il·lusions i sense el teu permís.
Però un dia no vas tornar i es van acabar els batecs i els crits de les caderneres. I ara, amb el cap tocant a la finestra de fusta de caoba, la teva autobiografia compartida em rebota a dins com un souvenir. Clou la primavera i el gavadal de tu ja no em llaura més que un descampat d’arvelles nues. Ja no ets per aixecar-me i tornar-me a fer ballar, ja no ets per sentir la presència, ja no t’arribes a mi, ja no. Perquè efectivament, ja no ets.
Ens va fer mal tant escegament d’esbocat, que cubicava glops de passió a palades i per poc ens costa cada una de les nostres vides. Ara, xiula fort el vent sota aquest celatge rúfol i marxen avall totes les llàgrimes que guardava des de sempre.