Trobades

Jo sempre dic que considero molt necessària la soledat, perquè els moments de soledat són els moments que pots realment connectar amb tu mateixa i saber què vols fer amb aquesta vida breu que ens ha tocat. Eva Baltasar. Escriptora.

Comunicats d’estiu (I)

A hores d’ara ja deus saber que ets un embalum cada vegada que vens, i s’arrebossen els minuts de més ganes, de ganes de més de xerrada inconsistent, però no hi fa res. Que tant ens fa per allargar la trobada uns quants segons més. Que tot dona tant de si que sembla inaturable, encastat dins el pit respirant frenètica i brunzint emoció a tot drap. Aquest flirteig impel·lit, net i curt, com un tall que després brolla i fa tabola. Un embalum a pèl, de guixar-nos un sobre l’altra, rombollant un acte res semblant a responsable i encara menys sensat. Una bogeria en la distància i pensar: què deu haver-hi al mig, entre nosaltres? Aquest espai transparent i alhora tan ple: de coses, colors, domicili únic de palpar sense tocar.
A hores d’ara ja deus saber que et penso, caminant fent cabòries després de. Sortint d’aquí. Sabent que mai és un bon moment per marxar, de no saber quan ens tornarem a topetar. El desig s’escampa com benzina i ho crema tot per dins, no queda res, tot arrasat, tota vivor feta xixina, una guilladura desmesurada i volatilitzada. Una força descomunal que passa, i quan acaba, cansadíssims, ens arrepleguem a la cova fins que l’atzar -potser conscient- ens espavili una mica la vida àrida i seca, i tornis, perquè totes les flors siguin liles de cop.