Però sé que un dia ha d’arribar
que en els meus braços tornarà
aquell amor que se’n va anar.
Peret -Pensant en tu-

Escrits de primavera que no et veus a venir (VI)

Que per posar-hi capes no quedi, que tapem el que ens faci patir massa, i buscar fugida a porta tancada. Un llibre que evadeixi, una música després de la migdiada, un rampell fugaç amb una carícia mig perduda, un ampli espectre de buscar i no sentir. Agafar el tren i contemplar, sense pantalles, sense xerrar, només mirar finestra enllà, mirar abduït com el paisatge corre i vola i patina la tarda rere els vidres. Fer-nos més lleugers, sense càrrega, sense la pila de tot el passat que emplena els pulmons i ofega i rebenta. Posar-hi capes i enganxar cromos als àlbums antics, d’aquells que tenen les puntes rebregades i sentir-nos bellament nens gaudint fortament armats per tota tristesa. I ara, que s’afluixi la cara quan el sol il·lumina tot el teu bell rostre dotat i que em desfà blanencament quan la nit estreny. Que per posar-hi capes no quedi, de viure la vida falinfaina, amb moments esvalotats i la pelussera plena d’aigua de riu, aigua gelada, aigua del desglaç, aigua d’illa avall, aigua dolça, salada, neta, clara, bava, saliva, llac, mar, pluja, mam, aiguat, xarrabascat, humitat. I després de tot, escalfar-te amb la tovallola que t’enredi sobre l’espatlla, i aquella abraçada i saber què serem. I posar-hi capes i beure a glopets a la placeta fins que la tarda ja vulgui ser foscam, i continuar pernoctant i ser somni compartit, coixins junts, llençols per sobre i el llit desfet demà. Que posar-hi capes no quedi, i tapar els records que fan mal amb una begònia, anemones o una flor de petúnia. Tapar la pena amb una rumba i un ventilador a la guitarra i el bom bom ballant-nos fins que no hi hagi ni una capa que ens faci patir.