MdG
Son les set i cinc del matí i com un clau ja tinc tot el pollastre ben posat, amb les cuixes a un costat, els pits a l’altre, al mig tinc les ales que es venen poc, perquè és a on es venen més. No ha entrat el primer raig de llum que ho tinc tot llest per començar a fer els pits a filets, les cuixes desossades o els pollastres sencers, el que vulguin. Els conills, que ara tampoc es venen gaire perquè està caríssim. Ho tinc tot a punt, però això sí, no hi ha ni una ànima, ni un bri de soroll, ni un trist ‘hola posi’m una carcassa per fer caldo’. Aquesta hora al matí inclús els ous estan adormits. No és el que era. Ni l’Antonio de la carn ha obert encara, que deu rondar per a baix tallant carn fresca. Jo sí que li engrapava la carn al Horjuel, quin home, quines mans, quins talls fa amb el ganivet. Calla que ja ve la cabronassa de la Maria Roser Gallau a preguntar quan caduquen els ous. La grillada em fa memoritzar cada setmana les dates de caducitat. Amb aquella veu tan aguda que té preguntant ‘Maria Dolors quan caduquen els ous’? Quins collons.
A les set i trenta del matí, ja he venut els ous (3’5€) i crec que fins a les dotze no vendré res més, però jo ho tinc tot llest, empolainat, que si no em poso nerviosa. I perquè no dir-ho, espero a l’Antonio i veig com ajuda a la nena del davant, com li apuja la persiana. Quin home, quins braços, quin lumbar, perquè just quan aixeca els braços, li queda descobert un tros de lumbar i una ratlla perfecte que deixa insinuar un cul dur com un pit de pollastre cru. Jo estaré aquí com un clau, per veure l’espectacle i esperar un dia que si no puc apujar la persiana de la vida, vingui l’Antonio l’Horjuel i m’obri el món.
GN
La Garcia em té content, amb les caixes de pollastre pel mig, que un dia tindrem un disgust Maria Dolors, que no ho veus? Que les botes del peix ja em patinen prou i només em falten els taüts aquells per allà. Sort que se’m queda molt peix, cada setmana un llobarro o un rap i això que està soltera la noia. Però lo de les caixes sí que em posa nerviós. Prima com una daina, que no para de tallar pollastres i que no sé on els fot, perquè ven poca cosa la Garcia. Crec que no és molt feliç, està molt sola. Molt em sembla que te ganes de companyia i no hi ha molla per poder-se agafar. El seu pare, el Quimet Garcia, sí que era ben trempat, feliç com un anís, i aquell sí que venia conills, pollastres i de tot, que el gran Garcia tenia una llengua que els farcits els endollava com ningú. A mi em deia: Gonçal, si estàs tan callat aquí al darrere no vendràs un salmó. Era un bon paio, quina desgracia acabar amb cadira de rodes. Aquell incident amb l’Antonio Horjuel de la carn va ser un despropòsit. Un ganivet gran i afilat va patinar i es va enfonsar a la cuixa del Quimet. Amb tan mala sort que una infecció va fer festa ossos enllà i li van haver d’amputar la cama. Ja m’explicaràs com devia anar tot, perquè tothom sap que la filla del Quimet n’està molt de l’Antonio. Molt.
No ha superat mai lo del seu pare, i malgrat que és bona al·lota mai vendrà els quilos de pollastre que venia el Quimet. Parlant de vendre, s’apropa la Maria Roser Guillau, la que em demana el calamar tallat a rodanxes, amb aquella veu tan aguda que li surt del nas, i sobretot que no hi hagi tinta de calamar que el meu Denís no li agrada gens. M’esgota tant que a vegades em dona la sensació que en tot el mercat només compra la Guillau. Doncs això, que diuen les males llegues que el pare de la Maria Dolors va enxampar a sa filla amb el carnisser.
Comentaris recents