FlamejaMaterialCensurador

A vegades n’hi ha prou amb un instant per enamorar-te d’algú. Maria Climent (Basorèxia)

Escrits d’estiu que no et veus a venir (VI)

A centímetres de la llar de foc burxo la brasa i la faig encabritar escopint el gener i buscant la calor que em falta. Provo sort. 
Em despullo i deixo la roba al davant, que aviat serà termòstat tòrrid. La pell em comença a bullir com el volcà que no trobava i just ara irromp el cor, que sembla que comença a caminar com els camions antics que fa dies no funcionen. 
La calorada em fa comparèixer en el meu hàbitat natural, que no és pas el de les nits fredes com un gel de cotó sedós. Ara el meu cos és tendre i va fonent-se amb l’hivern de manual i em cau una gota i una altra de suor, i em veig desfer davant el foc, mentre tot el riu de l’epidèmia del desig brolla balcó avall. Em va atiant l’escalfor que sufoca, que purifica, calma la set malgrat la magnitud de graus que m’endogala i ja quasi infern, aquest menjador s’ha convertit en festa tropical. La cara em torna la llum que he perdut cada matinada, a cada volta que faig per si et trobo entre línies, llum de flama, fogositat, idolatria, tant fa, ja bullo en la tempesta de la pròxima primavera que encara no arriba. I li poso més llenya a la llar de foc, imaginant com podríem calcinar-nos en l’embat de la tarda humida, xafogosa i plena de tanta matèria socarrimada, compartint llibres, cervesa i jo què sé més, i el cor bumbum i que no para i ja no és un camió, és un tràiler que transporta sang i vida, encenalls que flamegen material censurador dels meus propis secrets, i la finestra que vol obrir-se per disminuir el flux de conflagració i que exploti tot fins que no em diguis que estàs igual, que després arribarà l’estiu de cop.

He escrit uns versos per l’ocasió

Recaragolem la pell al foc/jo de carícies noves ingrates i boges/ja de tant buscar perdo extrems entre nit delirant/ejaculen estrelles de sobre nostre i la barraca que aguanta/cavalca ànsia de pensar tot i res després de/i tot abans de/sense mesura recaragolem la pell al foc/món de vista fora òrbita.