Select Page

“Ballar a les fosques una lenta que no fos la preferida de cap dels dos” -Maria Climent- (Locus Amoenus)

Escrits d’estiu XII (final)

I que només ens queda obrir la clau de pas i tenir el tacte de l’últim reducte d’estiu. Aquella cosa tan menyspreada que és la nostàlgia en època de “va va va” i “l’espavila”. Deixa que hi pensi només una mica.
Les lectures fins a fer-se de dia, tan endinsat en elles que ja era un més d’aquell món, allà dins, clarejant amb cafè i gel i sol de mitja màniga. Les primeres hores de totes les que venien i la vida era allò.
Les estones de calma i brunzit de tecles, escrivint els escrits d’estiu, un rere l’altre sense parar i sense aturar el cor que en volia més. Les cançons de fons i el murmuri d’un ball que intuïa al meu darrere. Tota la música feta i creada pels moments exactes, clar que sí. Creguem-nos-ho.
Els cels de nit, aturats mirant les estrelles que mai en queia cap. I el mar aquella hora, a les tantes, tan nostre, tan fort, tan atrevits ara i tan fràgils a l’hivern, dèiem. La valentia de les hores llargues i la destemença que mai arribarà el final i saber que l’estiu és l’esfera pura i magna. 
Les hores de gelat a glop i el xarrup dolç pintant els llavis de nata blanca i grog vainilla. Llengua freda i llavis sempre disponibles, disposats, despistats a tot i a tota hora, amb gana, aquella tanta gana que sempre acompanya els cossos que ho desitgen tot. Les no limitacions. Els sense horaris. Les olors de les veles de fons. La barca del Ricardo movent-se far enllà. Les llums del poble que quasi es fonen però sempre aguanten. La platja galana sobre el cel velat a les migdiades llargues. Els plans per sopar que mai eren curts. Els imprevistos màgics i ser feliç. La vida. El record. 
Aquest ataquinat estiu. 
I ara què?