Us agrada l’estiu perquè us fa eternament joves -Jordi Pallarès- ‘un dia del 2003’
Escrits d’estiu ‘X’
Es fa fosc i és obsessiu el no tancar els ulls per veure-hi bé, fins a l’horitzó. Quasi extasiem quan veiem encara un tros de terra clara i els carrers que ja son quasi nit. Això s’acaba: entristits pel poc perímetre que queda de llum cada dia i la pressa que té la tardor per arribar. Commouen els vespres de fresca i rapidesa i matins que aixequen glaçada. Aquest ‘no marxis’ a res, ni a tot el que tenim, ni a tu ni al moment d’ara que s’escapa entre els dits ni al taronja espès abans de sopar, ni a l’impúdic cel musclaire que ens salva de tot. Mai podrem marxar d’aquest paratge dolç i tendre, susceptible.
Malaltissos de viure l’estrèpit d’un estiu boig i de traca, de pell amb pell i flamarada, cremats de maganxa i martingales vora el mar nostre i aquell riure fins a encallar-se i no poder més. I plorar de riallades fins a la catarsi descomunal a trenc d’alba, aquesta que avui ja no ens salva.
Ja no som estiu. Només som un somriure del record viu i proper i fins a l’any que ve.
N’he fet uns versos per l’ocasió.
Petava la sal a l’arena i no hi havia final/entusiasme de viure sempre tan irreal/res és cert ni veritat/la pena persisteix i mai s’acaba/mai s’acaba la pena i l’estiu sí/tanta gana d’estiu/ tanta gana de tu/tanta gana de la vida/i l’acabança serveix per començar l’abatiment/així i tot reneix l’amor sempre/ tu comença com tanta gana tens/ i tornarà a petar la sal a l’arena/ i sí que hi havia final/era avui.
Comentaris recents