–Avançar també és sempre un abandó– Pol Guash (Napalm al cor).
Ho vaig cremar tot. Inclús el carrer on vam celebrar l’últim comiat i després ja mai més. Vaig cremar l’ensurt de l’entrada i tirar les cendres de la sortida, també. I vaig veure com la destrucció del foc acabava amb el trontollar lent dels dies tontos, i la fumerada que ho perfumava tot fins ben amunt. Vaig cremar i fondre l’acer de la pena i el vent que s’ho emportava amb un respirar segur i confortable. Ho vaig cremar tot: les mudances que no vam compartir i les que no hauríem d’haver fet mai junts, les caixes que ni la foguera va voler i les que ens queden per omplir. Es van cremar les llàgrimes dolces, convertides ja en rius de foc color gas, i les que no eren dolces sinó més aviat àcides, convertides ara en rierols secs. La mala herba també, rostida fins a graus insostenibles i mira que torna a créixer i créixer, però com més herba més flames i més calor, tot i que mai morirà aquesta mala herba que no deixa viure als altres.
Vaig cremar el dol, el cobrellit del dilluns al matí, el brunzit del cotxe tornant d’aquell hotelet, la càmera de fotos que em feia fotos a les finestres grises, vaig cremar el cremador que em cremava l’espera absurda, i mira com cremava el batec a mil, inútil, irrespirable, acollonantment humiliant, els petons que necessito ara i els que mai he tingut, el soroll que fan els ulls quan ploren que xops apaguen el foc, però l’encenc una i una altra vegada perquè així sempre hi haurà llum enmig de la negra i solitària cova.
Ho vaig cremar tot menys l’amor, per poder tornar-hi l’any que ve.
Comentaris recents